El monestir climàtic de Llagunes (I)

Dissabte 29 de juny vàrem visitar el climatòleg històric Mariano Barriendos i el seu fill Josep Barriendos, estudiant de doctorat, al seu “monestir climàtic” de Llagunes, al port del Cantó, per compartir una estona de cap de setmana en els temes dels riscos climàtics.

El Mariano i el Josep viuen isolats per dedicar-se a la recerca climàtica. No és d’estranyar que hagin triat Llagunes per instal·lar el seu “monestir climàtic”, com diuen ells col·loquialment. S’hi respira una calma i una pau que permet de dedicar els cinc sentits a l’estudi i a la reflexió, i extreure conclusions sobre aquest desgavell climàtic conegut, però que planteja encara moltes incògnites pel que haurà de succeir realment d’aquí a uns anys.

Som privilegiats de tenir persones interessades a registrar les anomalies climàtiques, en especial les precipitacions i les sequeres a la península Ibèrica. Ja que la seva finalitat és de permetre corregir problemes i emmotllar-nos a un nou model socioeconòmic i, en definitiva, a un nou modus vivendi més sostenible. Els hauríem de fer més cas. Ja ho veureu, ja. Ara us ho expliquem.

Vàrem començar la conversa alarmats per la situació climàtica actual. El Mariano ens deia que encara no ens hem recuperat de la sequera que va començar el 2021, que creiem que amb les pluges tan agraïdes dels darrers mesos primaverals ja estem salvats. Doncs no. A Catalunya només tenim els embassaments al 40% de les reserves d’aigua, i vivim tan sols preocupats per si podem omplir la infinitat de piscines de les nostres urbanitzacions i dels nostres xalets per tal que la gent pugui esplaiar-se durant les vacances o els caps de setmana.

Commoguts, ressaltàvem que, antigament, la societat humana vivia més en consonància amb l’entorn natural que l’envoltava. Solia existir-hi un equilibri més gran entre l’agricultura, la ramaderia i els boscos, en gran manera perquè la mateixa subsistència (ens trobem en un món agrari en què, amb uns mecanismes comercials rudimentaris, es depenia moltes vegades per viure del que es produïa al mateix lloc) obligava l’ésser humà a ser extremament pragmàtic i a tenir un coneixement i un control precisos del seu medi. Hom vivia amb més modèstia i humilitat davant del medi natural i els recursos que se n’obtenien. El segle XX ens ha allunyat d’aquesta actitud.

El paisatge agrari era, en època històrica, un mosaic molt equilibrat de diferents tipus de conreus; per tant, un paisatge agrari molt diversificat, molt diferent dels actuals, en què predomina en moltes àrees una agricultura de monocultiu i molt agressiva amb el medi.

Observàvem que la sequera que hem patit, a part de modificar les collites i els seus preus, propicia les plagues i els paràsits. Però sembla que això no interessa. Com tot. Mentre passa, ens posem les mans al cap i ho patim, però només durant un període de temps concret i curt. Per tal de no crear una alarma social i que ens freni la roda del consumisme. És trist. Perquè, malauradament, ocorre amb totes les situacions dramàtiques i esgarrifoses que passen a casa nostra o prop de casa nostra.

Abans, això no era així; bé que ho documenten les rogatives que el Mariano estudia i recull. La gent tenia més capacitat de sacrifici, ja que una sequera o unes pluges torrencials feien perdre la collita de la població i també destruir els instruments i maquinàries que servien per produir aliments o energia com, per exemple, moure un molí fariner. I en una setmana la situació agrícola passava de tot a res, de manera que provocava la inestabilitat social, les calamitats, la fam, i abocava les comunitats humanes que ho patien al col·lapse.

Durant aquells temps, no hi havia instruments per mesurar el temps meteorològic com els que tenim avui dia, però les seves tècniques d’observació no tenien res a envejar als nostres aparells més sofisticats de mesura dels paràmetres meteorològics. Estudiaven el terreny. Tenien un cúmul de coneixements i els transmetien de gremi en gremi, de generació en generació, en el decurs del temps. Entre els segles XVI i XIX, quan els pagesos constataven una manca apreciable de pluja que podia comprometre les collites, els ajuntaments estudiaven els informes que els presentaven i vigilaven els pous, i si la situació amenaçava de debò les activitats productives primàries, racionaven el recurs hídric. I depenent de les conclusions que n’extreien, convocaven rogatives. Aquestes revestien unes formes o unes altres, en funció de la gravetat de la situació ambiental adversa. Això ho decidien les autoritats eclesiàstiques. Per exemple, rogatives d’anar en peregrinació fins a un santuari d’una marededeu molt important o fins a una ermita d’un sant especialment estimat si la situació de sequera era crítica, extrema; fer una processó, submergir la imatge d’un sant en un riu, en una font o a les aigües del port de la població... o fer una simple oració en el transcurs de la missa si la manca d’aigua era a penes lleu.

En aquest període de temps són nombroses les rogatives pro pluvia consignades tant a les actes capitulars d’origen eclesiàstic com a les actes dels consells municipals (Estrada, 2020). De fet, el Mariano ja ha entrat uns 22.000 registres, dels quals una bona part són rogatives, i, fent broma, diu que a aquest ritme esgotarà les línies de l’Excel.

També hi havia actes litúrgics per donar les gràcies pel fet que el desastre meteorològic ja havia passat de llarg de casa seva. El Mariano, en les seves recerques, va trobar fins i tot una factura de fins a 8.800 rals per unes cerimònies d’acció de gràcies en una ciutat que s’havia lliurat d’unes inundacions catastròfiques, mentre arribaven notícies de grans desgràcies en poblacions situades més al nord. La ciutat en qüestió era València, i les notícies que parlaven d’una destrucció molt greu són de Castelló i Tortosa.