Els robots antropomòrfics i la teoria de la vall inquietant

La robòtica social és una disciplina que es dedica a estudiar els robots antropomòrfics que es dissenyen i construeixen per interactuar i comunicar-se amb els éssers humans, com passa amb els de tipus assistencial, que ajuden algunes persones grans a recordar l’hora de prendre el medicament o de practicar exercici físic.

Com a profans que som en aquesta matèria podem pensar que com més realisme del robot pels seus trets antropomòrfics, és a dir, com més semblança del robot amb l’ésser humà, la resposta de les persones cap al robot serà en general de més empatia.

Però això no és exactament així, si fem cas de les teories del professor Masahiro Mori.

El 1970 aquest professor japonès de robòtica de l’Institut de Tecnologia de Tòquio va llançar la hipòtesi coneguda com de la vall inquietant –uncanny valey– referida a la reacció emocional o d’empatia que els robots antropomòrfics provoquen entre els éssers humans amb què interactuen.

El professor Mori va analitzar la relació existent entre el disseny dels robots amb caràcters antropomòrfics i la resposta que això genera en les persones, és a dir, si com més realisme en el disseny dels robots, la resposta era de més empatia o més aviat de rebuig.

Doncs bé, la conclusió del professor és que quan el disseny del robot podríem dir que és poc humà, la nostra reacció és positiva cap a ell, però a mesura que el robot es va assemblant cada cop més a un humà i les seves faccions són clarament antropomòrfiques, com més augmenta, per tant, el realisme del robot, més gran és al seu torn el rebuig o l’aversió dels humans cap a ell, resposta que en alguns casos es converteix en recel o fins i tot en por.

I per això la importància a l’hora de dissenyar un robot social de tenir en compte la teoria de la vall inquietant, pels sentiments d’inquietud o temor que pugui causar quan interacciona amb un ésser humà.

La veritat és que ja tenim alguns exemples a la vida real d’aquesta teoria, des de maniquins o figures de cera molt humanitzades o, per exemple, el cas del curtmetratge Tin Toy creat per Pixar, que va patir grans crítiques pel disseny extremament realista del nadó.

Aquesta teoria té fins i tot un gràfic que la representa, per això és important que els dissenyadors dels robots antropomòrfics la tinguin en compte si volen obtenir una resposta humana positiva cap al robot.

Per això els dissenyadors de robots han de tenir present el gràfic de la vall inquietant abans de començar a donar forma al disseny del robot, per poder situar-lo al punt més alt d’aquesta imaginària muntanya, ja que és el lloc on la percepció humana envers el robot serà més positiva, i per això evitar, de totes totes, els dissenys que discorrin més enllà del punt més alt i que s’endinsin cap al fons de la vall.

La raó és que a mesura que el disseny es desplaça a la part més baixa d’aquesta hipotètica muntanya dibuixada al gràfic, és a dir, com més realisme del robot, la resposta que s’obtindrà dels humans serà negativa, tret que aquest sigui el resultat pretès pel dissenyador i vulgui emular aquell estudiant de medicina anomenat Frankenstein que va crear un monstre d’aspecte humà que va prendre vida pròpia, a qui va abandonar a la seva sort amb resultats funestos.