Costellada amb el Pere Canturri

Aquest dissabte fem una costellada amb una colla d’amics a casa d’un d’ells. La volíem fer en un dels berenadors dels Cortals d’Encamp, però amb la marxa cicloturista La Purito que se celebrarà demà, les previsions de tancament dels berenadors ha fet que la fem a Canillo, al jardí de l’amic. També havíem pensat, en no poder anar als Cortals d’Encamp, de pujar fins al Grau Roig, però finalment la farem en el claustre canillenc d’un jardí tancat. No tindrem l’esplai de bosc i de rierol al costat, però serà una costellada tan gustosa i amicalment compartida com seria si la féssim en un berenador i per això agrairem a l’amic el seu acolliment.

A hores d’ara no us puc dir si el corder, la botifarra, blanca i negra, els peus de porc i el pollastre que courem a la llosa sortirà tan bo perquè ens hi llepem els dits i no en quedi ni un tros per donar-li al gat. Però donem-ho per suposat que ens agradarà, perquè una de les coses bones de les costellades amb amics, i també les de caire familiar, és la preparació, tot allò que fem per portar-la a bon terme. En aquest cas, de la desena d’assistents que serem avui, tots i cadascun ens encarreguem de portar els queviures, la llenya, la llosa i el beure. Serà una costellada compartida, volgudament compartida i viscuda. Encendrem foc, amb més o menys traça de gent del neolític i anirem fent tot el ritual fins a tenir el plat a la mà i començar a dinar.  Se sentiran, si no no seria una costellada com cal, alguns alarits lligats a: “no hi ha prou flama” o “es cremarà la carn” o “la botifarra ja està a punt”. I així, entre el coure la carn i el seure a taula, passarà la primera part de la costellada i arribarà el gaudir-ne, amb tots els complements necessaris, com el pa, l’allioli, el vi o la beguda que prefereixi cadascú i, és clar, les postres. Portem meló i préssecs i alguna capsa de galetes. Després vindran la ratafia i els destil·lats per als paladars més exigents. I portarem gorra o barret, perquè una costellada sense el cap cobert no fa l’efecte de ser del tot completa. I si al final algú encén un puret, ja tindrem l’escena, el retaule complet.

Mentre degustem la costellada, parlarem de les coses que com a colla d’amics ens fan vibrar, ens interessen culturalment parlant. Que si les investigacions sobre els pergamins i els papers vells; que si aquella campana que l’altre dia va ser descoberta nova després d’anys de seguir-li el rastre; que si ara fa cent anys que segaven blat a Canillo, i encara aquell llibre de tapes blaves que porta a dins trossos verídics de poesia a raig o brodada en prosa i que serveix en les migdiades canillenques per conviure en el silenci frescal i la calma de la cambra. I com a bons amics, sortirem a parlar del Pere Canturri i de tantes coses que gràcies a ell avui sabem i podem continuar estudiant. Sí, avui a Canillo brindarem pel Pere i li direm que el recordem, que any que passa encara més, valorem més els seus estudis i els seus neguits per comprendre, entendre, estimar i salvar el patrimoni andorrà des de la més antiga vellúria del temps. Amb ell parlarem de la recent arribada dels frescos romànics de Sant Esteve d’Andorra la Vella. I dels gravats, de les creus a sol i serena que el Jordi Casamajor, fent una tasca laboriosa, intensa i costant, afegeix –com a digne deixeble– a les primeres gratadures que va trobar de forma pionera el Pere ja fa seixanta anys. I parlarem de mossèn Cinto i farem com si amb el Pere Canturri –mireu amb quin goig suca d’all la llosa!–, amb mossèn Cinto, amb mossèn Ramon, amb el Toni i la Victorina, féssim una costellada al bressol de Setúria, lloant la força de l’amistat i els lligams humans que fan possible mirar al cel amb una mica més d’esperança i sentiment de fraternitat.