Votacions

La ministra de Presidència i més, Conxita Marsol, considera que s’han de celebrar eleccions generals després del referèndum sobre l’acord d’associació amb Europa i el cap de Govern troba prematur el plantejament.

Potser el principal, o un dels principals riscos, d’un plebiscit sobre el tractat, sobretot si és vinculant –potser si no ho és, perdria sentit–, és que la ciutadania el vegi com l’ocasió per manifestar un vot de càstig indirecte a la gestió de l’Executiu, i especialment del seu líder, i no una resposta a la qüestió literalment plantejada.

En algun dels microestats participants en la negociació conjunta amb Brussel·les –San Marino, si recordem bé– es va decidir tirar endavant sense fer la consulta popular.

No sembla la mesura ortodoxa des del punt de vista de la democràcia, tot i el risc evident de canviar-ne el sentit i llegir-lo en clau de política interior.

Semblaria que té raó Xavier Espot en considerar prematura la proposta, si bé un resultat negatiu del plebiscit es llegiria inevitablement com una desautorització al Gabinet actual. I en aquest cas, si jutgem pels costums d’altres estats, la lògica manaria un avançament electoral, prèvia dimissió –o no– del màxim responsable executiu de la política nacional i principal promotor de la consulta. Algun polític veterà del sud del Runer va dir en el seu dia –i fa dies– que cal tenir cura dels plebiscits, perquè, com les armes de foc, “les carrega el diable”.

Tanmateix, insistirem en una realitat: si la ciutadania atén majoritàriament el missatge ultrasobiranista i, per por a més dependència externa, opta per l’aïllament, ha de mesurar-ne les conseqüències. Perquè, en definitiva, no poder participar, fins on es pugui, en les decisions continentals, és quedar a expenses de les mesures preses per altres. No es poden oblidar, a tall d’exemple, les pressions espanyoles que van abocar a la inclusió del contraban com a delicte penal, després de tantes dècades, o segles, de considerar-lo una professió socialment acceptada, si no “honrada”.

Dit d’una altra manera: si Andorra no pot intervenir en les decisions actuals i, sobretot, futures de la Unió, aquesta decidirà pel conjunt i sobre les normes que han de regir la nostra política, economia i, en definitiva, la nostra vida, també la quotidiana i, en part, la privada. Negar la possibilitat de l’associació és tant com oblidar la vigència de la dita “si no pots vèncer l’enemic, alia’t amb ell”. Sigui dit per als qui continuen veient l’Europa institucionalitzada com una amenaça ferma de “lo nostre de tota la vida”.

Sembla que les enquestes, inicialment amb majoria contrària a l’associació, han anat –o havien anat– canviant de sentit, cap a l’acceptació de la proposta.

I és que, en definitiva, l’alternativa única és adquirir el dret a participar, encara que sigui parcialment, en les decisions de Brussel·les sobre el conjunt de tota la ciutadania europea, simplement acceptar-les, siguin quines siguin, o quedar aïllats com l’Albània d’un passat encara ben recent.

El líder basc Xabier Arzalluz, d’ideologia innegablement independentista, acabava reconeixent, fins i tot en públic i amb contundència –no cal traducció–:

“Independencia para qué: ¿para cultivar berzas?”.

I també es pot recordar alguna altra dita espanyola, sobre predicar i el blat. Veurem, a la fi, com acaba aquesta nova aventura europea per al país i, sobretot, per a les andorranes i els andorrans. I que acabi bé; almenys, tan bé com sigui possible.