Forever young

L’altre dia vaig descobrir que el Carnet Jove pot obtenir-se als 12 anys. Immediatament després de veure l’anunci, van passar-me pel cap els alumnes de sisè de primària que he tingut aquest darrer curs a l’escola. Vaig obrir la cartera i vaig mirar-me durant uns segons la meva targeta groga i blanca. A partir d’aquest any, a mesura que els vagi arribant l’aniversari, ells també la tindran. A partir d’aquest any, tot i doblar-los l’edat, tant ells com jo passarem a formar part del mateix club. Serem joves.

Espera, vaig dir-me, aquí hi ha alguna cosa que no encaixa. Per definició, les persones que formen part d’un col·lectiu comparteixen un seguit de trets. Evidentment, tenen les seves diferències, però hi ha alguna cosa, més important que aquestes diferències, que els uneix i els distingeix dels altres. Vaig pensar-hi una estona i vaig ser incapaç de trobar res significativament rellevant per al cas dels meus estudiants i jo.

Ells estan a punt de començar segona ensenyança i jo fa uns quants anys que treballo; a ells encara els queda força temps de viure sota el sostre i les normes de les seves llars familiars, mentre jo fa temps que puc viure sola i prendre les meves pròpies decisions... i així podríem continuar amb molts altres exemples. El que us deia: alguna cosa no encaixa.

Jo no sé quan comença i acaba la joventut, aquesta etapa que el DIEC defineix com el període de la vida entre la infantesa i l’edat madura, i de la qual ahir era el dia internacional. No sé, per tant, a quina edat s’hauria de donar el Carnet Jove, ni a quina edat s’hauria de retirar. Tampoc sembla que ho tinguin gaire clar, però, els organismes oficials, ja que mentre el Fòrum de la Joventut d’Andorra acull tots els ciutadans d’entre 15 i 35 anys, les Nacions Unides restringeixen el qualificatiu de joves a les persones d’entre 15 i 24 anys. Així, mentre els primers encara em deixaran integrar-los durant nou anys, els segons fa dos anys que me’n van excloure. I els meus alumnes, per la seva banda, encara hauran d’esperar per ser tinguts en compte tant pels uns com pels altres. Això, que per a alguns pot semblar un ball de xifres insignificant, o fins i tot divertit, al meu entendre és un problema, perquè complica l’estudi i la presa en consideració de les necessitats específiques de cada grup d’edat.

Perquè potser no sabem quan comença i acaba la joventut, però el que sí que sabem és que aquesta fase vital, que en l’imaginari col·lectiu és tan atractiva i de la qual tothom vol formar part, coincideix amb la presa d’algunes de les decisions més complicades i significatives per al nostre futur: triar els estudis que volem cursar, fer el salt al món laboral, escollir on i amb qui volem anar a viure... Per tal que això pugui tenir lloc, però, no n’hi ha prou amb haver complert els anys i haver canviat el look adolescent per un de més madur, sinó que són necessaris una sèrie de requisits estructurals que queden fora de l’abast individual.

En aquest sentit, un Pla Nacional per a la Joventut com el que hauria de començar a implementar-se en els pròxims mesos, o un Acord de la Joventut com el que es va aprovar unànimement al Consell General la legislatura passada, poden ser eines molt interessants per tractar problemàtiques específiques del col·lectiu. Ni l’un ni l’altre, però, poden fer-nos oblidar que els problemes més importants als quals s’enfronten els joves andorrans són els mateixos que els de la resta de la població. Un mercat de l’habitatge a preu assequible, un sistema de pensions fiable i robust i un sistema educatiu d’alta qualitat, per exemple, segurament no apareixerien en l’apartat específicament destinat al jovent en un programa electoral. A ningú se li escapa, però, que són objectius clau, si volem garantir que els nostres joves tornin a treballar a Andorra després d’anar-se’n a estudiar fora, trobin un pis que puguin pagar i se sentin prou a gust per desenvolupar la seva vida aquí.

En definitiva, com deia abans, no sé quan comença i acaba la joventut i, per tant, tampoc sé si jo mateixa soc jove. De fet, m’és igual ser-ho o no, perquè tinc molt clar que no és un mèrit o res que m’hagi guanyat, sinó una etapa més de la vida. El que no m’és igual, allò que m’importa i em preocupa, però, és que si no fem res per garantir que el nostre jovent pugui construir sòlidament les bases de la seva vida personal i professional, o bé no tindrem societat adulta, perquè tots hauran marxat, o bé en tindrem una que serà incapaç de fer front als reptes que l’esperen.