El monestir climàtic de Llagunes (II)

El Mariano i el Josep Barriendos ens comentaren la tasca de buidatge tan necessària que estan fent de diferents arxius històrics espanyols, un treball gràcies al qual han pogut extreure notícies sobre sequeres simultànies o correlatives en diferents àrees del territori ibèric. Cada ciutat faria un paper semblant al d’un observatori meteorològic actual, i de la informació sobre les rogatives pro pluvia que aporta cada arxiu se’n poden extreure dades sobre la freqüència, la duració i la severitat de les sequeres.

D’aquesta manera, i en veure que apareixen en diferents regions del territori espanyol episodis simultanis o correlatius d’indigència pluviomètrica, hom pot reconstruir l’evolució d’un període de sequera sobre l’espai. Com una hipòtesi de treball, es podria generar una cartografia temàtica que permetés de veure l’evolució de la sequera a escala diària. Això permetria de reconstruir el comportament de la circulació atmosfèrica, almenys a nivell qualitatiu o conceptual. El que es podrà fer llavors és contrastar-ho amb les reconstruccions més generals que s’han fet a escala continental a Europa o a escala hemisfèrica.

El Josep especialment, amb molta dedicació, consagra bona part del seu temps a aquesta tasca cartogràfica tan meritòria, una tasca que, ben segur, ens aportarà informacions molt interessants, i fins i tot ara per ara inèdites, sobre el temps i el clima a Espanya en època històrica. Junt amb això, veure cinc-cents anys de comportaments dels fenòmens adversos ens podrà orientar sobre com el canvi climàtic ens està afectant o no.

El Mariano esmentà el fenomen meteorològic registrat pel baró de Maldà, el 1786, en el moment del paroxisme de l’anomalia climàtica que porta el seu nom, on deia: “el clima està canviant i les estacions no responen al seu ordre natural”. Coincidíem en la nostra conversa que aquesta oscil·lació de Maldà, que anà aproximadament de 1760 a 1800, fou un període de desajust climàtic important. Avui dia, amb el canvi climàtic i l’escalfament global, aquestes anomalies tornen a cobrar vigència.

Per exemple, a la península Ibèrica, i sobretot a l’Espanya mediterrània, les projeccions climàtiques apunten cap a uns escenaris de sequeres més fortes i recurrents esquitxades per episodis de pluges torrencials. I encara que l’augment de la temperatura podrà representar més aportació de vapor d’aigua a l’atmosfera, hom no ha d’esperar en principi un increment de les precipitacions a la península Ibèrica per aquest factor, atesa la particular dinàmica dels climes subtropicals de façana occidental, els mediterranis, amb la característica subsidència anticiclònica que els afecta durant bona part de l’any (en descendir l’aire de les capes altes, s’escalfa per compressió adiabàtica, evapora els núvols i impedeix la formació de nuclis de precipitació).

Tot i que Andorra i el Pirineu s’inclouen, climàticament parlant, dins del domini dels westerlies o vents predominants de l’oest de la zona temperada planetària, de l’hemisferi boreal, sembla ser que, en el darrer trentenni, aquests vents de l’oest s’han debilitat, i, en canvi, hi ha una major incidència de les altes pressions subtropicals, que genera estats del temps més assolellats, més secs, amb una presència de més calitges o pols en suspensió provinent de regions àrides, com el Sàhara o les àrees polsegoses de l’interior de la península Ibèrica. Perquè és cert que Andorra i el Pirineu en general es troben en una faixa molt meridional dels westerlies, molt en contacte amb les altes pressions subtropicals, i el canvi climàtic ha d’afectar especialment una àrea que, com la nostra, se situa prop del límit o a la franja de transició de les zones temperada i subtropical.

Així mateix, caldrà veure, en un escenari de canvi climàtic d’un grau alt d’incertesa com el que ens trobem, quin serà el comportament dels corrents oceànics. Tots quatre comentàvem, amb preocupació, la possible arribada d’una nova glaciació a Europa que podria avançar-se en el temps, en el cas que, per l’alteració de la circulació general atmosfèrica, es produís una interrupció o bloqueig del corrent oceànic càlid del golf de Mèxic.

Qualsevol anomalia climàtica com la que es produeix amb el reforçament, tant en potència com en extensió, dels anticiclons subtropicals pot portar més sequedat a casa nostra. El trentenni 1991-2020 contrasta fins a un cert punt amb el trentenni precedent, en què hi hagué sobre la serralada pirinenca una circulació més important dels westerlies amb llurs variacions, que propiciava una major presència de núvols i precipitacions més sovintejades i regulars i, tal vegada, fins i tot, un pèl més altes. Amb dades de l’arxiu meteorològic original de FEDA, l’estació de Ransol, per exemple, al terç nord d’Andorra, registrà, en el trentenni 1961-1990, una precipitació mitjana anual de fins a 1.120 mil·límetres (que no té res a envejar a les de les estacions dels Pirineus atlàntics de la conca de l’Arieja), amb una variabilitat interanual de la pluviometria (coeficient de variació) de tan sols el 16,0%, pròpia dels climes marítims de latituds mitjanes, com, per exemple, la franja cantàbrica, i no pas, evidentment, de l’àmbit subtropical mediterrani. Fins i tot en una estació més baixa que Ransol i situada a la meitat meridional d’Andorra, la de la central hidroelèctrica de FEDA, el coeficient de variació de la precipitació anual, en ser del 20,5% en aquest mateix període 1961-1990, responia més a un patró temperat oceànic que no pas mediterrani.

Actualment, sembla que la situació atmosfèrica sobre Andorra i els Pirineus ve més marcada per una certa tendència al reforçament de les circulacions meridianes (línies dels corrents aeris disposades aproximadament en el sentit dels meridians) i a una presència més important dels anticiclons de bloqueig, responsables de més períodes secs persistents.