De la globalització al dinar de Prada

Posar un títol ben definidor per parlar de la Diada Andorrana de Prada de Conflent d’enguany ens porta a una mena de laberint concèntric, dels que vas girant en espiral sense adonar-te’n i els passos oberts que trobes a dreta i esquerra et desorienten, i després d’una estona de caminar ja no saps si vas cap aquí, si vas cap allà i acabes deambulant d’esma, rendits els ànims de trobar la sortida del laberint o si cal l’entrada, a una frustració o sentiment de derrota. El tema en qüestió, triat per la SAC, desenvolupat tot el dia d’avui a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, és “La globalització i Andorra”, que no és pas una cosa continguda en un àmbit determinat i amb unes estructures apamadores, definides per unes línies visibles i limitadores. Al contrari, la globalització és una dispersió tan fenomenal, d’unes proporcions mundials, és a dir, globals, tal com diu la paraula, que endinsar-s’hi és com penetrar en aquell laberint concèntric la sortida del qual pot fer-te donar més voltes que un molinet.

Però com que vivim en aquest globus terraqüi, com que la Terra és rodona i és on hem de fer camí, val més mirar-nos-ho amb simpatia i entrar a la roda de la globalització si no volem quedar arraconats. De fet, encara que hom no volgués seguir les tendències globalitzadores, les que fan relacions comercials i econòmiques a nivell internacional, encara que algú personalment o un país se’n volgués desentendre i enclaustrar-se, la màquina globalitzadora té una capacitat xucladora com per no deixar cap raconada lliure dels seus efectes. Per tant, en tractar-se la globalització d’un fet contemporani i que es viu en temps real, la millor manera de saber de què va la cosa i d’aprofitar-ne tot allò de positiu que té és intentar entrar al laberint de la globalització amb la previsió de notar mal de cap i mareig, de poder quedar sorollats en determinats moments, però amb la convicció de tenir la fortalesa, després la voluntat i més tard la capacitat d’actuar per tal de saber conviure-hi, de saber entrellaçar el propi estadi vital amb l’estructura viva que és la globalització.

Andorra, en el seu cas, avança pel laberint de la globalització mirant als quatre punts cardinals, sabedora de l’exigüitat territorial com a factor limitador a l’hora de prendre posicions entre la resta de països del món, a l’hora de ser present a les cuines on es preparen els menús i encara més a l’hora de seure a les taules on es tracten les línies i les rutes que cal seguir. Evidentment, el pes d’Andorra com a estat en el món té la força limitada i sap que no pot pretendre influir, per posar un exemple, en la ruta de la seda ferroviària, entre Yiwu, a la Xina, i Madrid (Espanya), una ruta de transport comercial semblant a la que Marco Polo va establir entre els confins del món conegut i Europa, aquell fascinant mercader venecià del qual celebrem aquest any els set-cents anys de la seva mort. Aquesta moderna ruta de la seda ferroviària, de 13.052 km de recorregut, és un exemple de la globalització del comerç mundial, i tot i passar per cinc països a més de la Xina –Kazakhstan, Rússia, Bielorússia, Polònia, Alemanya i França–, només descarrega mercaderies a Malaszewicze (Polònia), Ludwigsburg (Alemanya) i Madrid. França, que és potència mundial, només el veu passar. Però no pas per això s’hi posa en contra, perquè sap perfectament de quin costat gira el món.

A Prada, avui, la Diada Andorrana té aportacions de 21 persones que ens parlaran de la pròpia visió del tema. A banda de fer debat, de dir i de proposar, de parlar de competència, de cooperació, de relacions a escala mundial, flotarà a l’ambient l’encaix, com diu l’Antoni Pol, d’Andorra a Europa. És aquest el cercle més proper a Andorra i el país ha de ser prou intel·ligent i madur per saber transitar per Europa evitant que la maregin com una perdiu. Una Europa que ja mossèn Cinto –a qui recordem en sortir del dinar del menjador de l’UCE (un dels millors moments de la Diada Andorrana, perquè és un veritable dinar de germanor) tot mirant la sempre atractiva i lluminosa pica de Canigó– va definir com “una troca esbadellada, de la qual no es trobarà mai el cap ni el centener”. Perspicaç Verdaguer. Perspicàcia, precisament, allò que ha de ser capaç de mostrar el Principat d’Andorra en l’escenari europeu i en la resta de món.