Divergència

La poposta de la ministra de Presidència i més, Conxita Marsol, de celebrar eleccions generals després del referèndum sobre l’acord d’associació amb Europa ja estat rebutjada pel cap de Govern, únic titular de la potestat de dissoldre el Consell i convocar-les.

Hom intueix darrere de la iniciativa ministerial una tàctica electoralista. Si es confirma el canvi de tendència en els sondejos, ara sembla que majoritàriament a favor de l’acord, el que reforçaria la popularitat de l’executiu, els comicis immediatament posteriors podrien resultar més favorables a l’actual grup encapçalat per Xavier Espot, que en una data posterior, quan el desgast propi del temps mantingut en el poder pot passar la factura de l’inevitable desgast.

El màxim responsable i teòric interessat sembla que avantposa al suposat avantatge l’honestedat democràtica en el compliment dels terminis legalment establerts. Si els comicis s’avancessin com proposava la ministra, la legislatura es trencaria quan amb prou feines s’hauria complert la meitat, quan quedarien encara entre dos i tres anys per a la seva fi, com va destacar el mateix cap del gabinet.

I això, descartada una resposta afirmativa majoritària de la ciutadania a la consulta, com albiren els sondejos després de les explicacions que han anat oferint el mateix Espot i el negociador Landry Riba en les successives reunions de poble.

Tot indica que les reticències, i fins i tot oposicions frontals dels sectors més ultrasobiranistes, ja han estat vençudes, tot i la persistència en les personalitats de persistència històrica en el radicalisme nacionalista ben conegudes.

Tanmateix, si seria forassenyat i indesitjable aprofitar el “no” en el plebiscit com a vot de càstig a l’actual Govern, tampoc no seria del tot honest –més aviat gens– des del mateix punt de vista aprofitar el corrent favorable obtingut en una decisió ciutadana per a quelcom que no tindria –no té– cap relació: almenys, directa, tot i la transcendència per al futur de tothom en aquestes valls; fins i tot en les vides quotidianes.

Sembla que una vegada –o una vegada més, segons filies i fòbies– el màxim responsable executiu de la nostra vida política ha decidit assenyadament, davant una iniciativa que sembla forassenyada i fora de les competències de l’autora a qui molts atribueixen el revés al seu postulat successor al capdavant del comú de la capital. Semblaria que mesures com l’eliminació del primer període gratuït als aparcaments comunals o la limitació del sistema de cobrament als parquímetres amb targetes bancàries, per esmentar només un parell, poden haver estat de tot menys populars.

El que sobta a molts és que encara es proposi la senyora Marsol com a candidata idònia a succeir Espot al capdavant del Govern, amb l’argument d’un suposat feminisme.

Compte tingut de les seves “ocurrències” aplicades des de l’àmbit comunal, i aquesta darrera iniciativa fora del seu abast competencial, l’elevació a la màxima responsabilitat política nacional faria tremolar més d’un i més d’una. Qui sap si la primera oportunitat de veure una cap de Govern es va perdre amb la desaparició de Rosa Ferrer, com la de veure una coprincesa aviat si obtenen èxit a l’estat veí del nord: la socialista nascuda a Cadis i alcaldessa de París des de fa deu anys Anne Hidalgo, la seguidora de l’estela de De Gaulle Valerie Péresse o –Déu ens guard– la filla Le Pen.