El monestir climàtic de Llagunes (i III)

Una anomalia climàtica actual sembla intuir-se amb la intensificació de les pluges torrencials en l’àmbit mediterrani, i també a casa nostra, Andorra. Com a pluges torrencials de les dues darreres dècades a Andorra, cal recordar, per exemple, l’episodi de l’1 d’agost del 2008, que provocà el desbordament del riu Runer, la inundació del pas fronterer hispanoandorrà i el tancament de la duana andorrana, així com incidents greus en d’altres punts de la parròquia de Sant Julià de Lòria. O el que afectà el sector de Claror el 21 de juliol del 2015, una tempesta de les que hom anomena estacionàries, focalitzada, que deixà en molt poca estona una quantitat molt important d’aigua. Ocasionà la crescuda i el desbordament del riu d’Aixirivall (Sant Julià de Lòria), i hauria pogut tenir conseqüències molt greus. O, molt més recentment, les pluges torrencials que, el 29 de juny de l’any passat, deixaren el valor rècord de precipitació en 24 hores a Andorra per a un trimestre juny-juliol-agost des que s’efectuen observacions pluviomètriques al nostre país. Es tracta dels 106 mm registrats a la borda del Sabaté, a la part baixa d’Andorra a 861 m d’altitud, aquell mateix dia.

I sembla que aquesta manera de ploure torrencial esdevindrà tendència, així com les tempestes de calor, que seran probablement cada cop més contundents i freqüents. Ens plou malament, comentàvem tots plegats, i el Mariano Barriendos ens explicava, com a anècdota, les converses que havia tingut amb els seus col·legues europeus.

El Mariano ens explicava que, a Europa, quan es feien índexs climàtics, pretenien sintetitzar els valors mensuals de cada any fent simples sumes aritmètiques dels valors dels índexs, talment com un balanç comptable, amb els dèficits i els excessos. Llavors, un valor “3” d’inundació i un “-3” de sequera extrema, que es poden donar perfectament en dos mesos diferents d’un mateix any, a Europa ho sumaven aritmèticament i quedava en “0”. Els homòlegs europeus deien: “Perfect. Zero is normality, no wet, no dry”. Barriendos els contestava que dins d’aquell “0” el que hi havia eren dues catàstrofes i dues situacions extremes, que, sumades, donen una aparent normalitat. Però la societat que pateix allò en un mateix any està abocada al col·lapse, les crisis de subsistència, les epidèmies, l’emigració. Per tal de reflectir més bé la realitat meteorològica i climàtica de la península Ibèrica, el Mariano els proposava de generar uns índexs segregats, a fi de poder monitoritzar les sequeres (dèficits), d’una banda, i les situacions de pluges extraordinàries i d’inundacions (excessos), de l’altra. Així es podien preservar els matisos de cara a futurs treballs i anàlisis.

Als països del nord-oest europeu, les pluges són predominantment fines i continuades, i reguen una àmplia extensió de territori durant dies seguits. A l’Espanya mediterrània no plou gaire menys, però la manera de ploure xoca amb la de l’Europa nord-occidental. La precipitació hi cau d’una manera molt més concentrada, tant en l’espai com en el temps.

Quan el Mariano ha viatjat per d’altres països d’Europa a fi de divulgar els seus coneixements i a les universitats angleses i les de l’Europa central, per exemple, ha explicat que durant el quarantenni 1760-1800 es produeix, en una àrea de la península Ibèrica com Catalunya, la coincidència d’un increment de les notícies sobre rogatives pro pluvia i de les notícies sobre inundacions, ha acabat generant la sorpresa en molts dels seus col·legues europeus. Molts d’ells s’han preguntat, amb un gest encuriosit, per què succeeixen les coses així. Estaven a l’espera d’una resposta convincent per part del Mariano, que els permetés de satisfer el seu interrogant.

Els col·legues britànics, per exemple, posats en les coordenades del seu món, el món del clima marítim de les latituds mitjanes, sempre havien associat la pluja amb la presència d’humitat i amb una disponibilitat d’aigua arreu. Era la imatge inveterada dels homes i de les dones de l’Europa nord-occidental, acostumats a la realitat de la convivència quotidiana amb les típiques depressions mòbils i els corrents d’inestabilitat atlàntics associats al front polar, que, en tostemps, reguen generalment d’una manera suau i continuada llurs països en una gran extensió espacial.

Quan el Mariano els responia que, a l’Espanya mediterrània, les pluges, sovint d’una gran intensitat diària i horària, no solucionen forçosament la sequera, perquè l’aigua que cau amb unes quantitats ingents en poca estona és desaprofitada en gran mesura pel sòl i pels conreus, o quan els explicava que l’aigua hi cau, sovint, molt concentrada en l’espai, de manera que tan sols uns llocs molt concrets es beneficien del líquid element, els climatòlegs no espanyols sortien de la seva sorpresa en tenir, per fi, una resposta que els satisfeia i que amplificava el seu univers de coneixements en matèria de climes, més enllà de l’experiència estricta dels seus països d’origen.

Per acabar, volem comentar una cosa important. Amb les consultes fetes als arxius, el Mariano ens feia saber també que durant el període 1812-1825 hi hagué una sequera molt important al territori veí, de les més greus conegudes a la península Ibèrica en els darrers cinc-cents anys, amb un pic d’excepcionalitat el 1817. Consultant les rogatives de diversos indrets, veien que la gent suplicava pluges urgents. Ens ho explicava amb un entusiasme encomanadís, fruit de la seva tasca d’investigador, amb una mirada que traspuava en tot ell sorpresa per la descoberta que havia fet.

I això és el que ens emportem de la nostra conversa del dissabte 29 de juny amb el Mariano i el seu fill, el Josep. Més de tres hores de conversa molt fecunda amb ells, per tractar temes de climatologia, de recerca científica, i exposar coneixements. Persones amb aquests talents, cal recolzar-les i felicitar-les, perquè dediquen el seu temps a un bé comú, i es preocupen perquè tots visquem en un planeta millor.