L’inici de la vida laboral

Molt probablement aquest serà l’últim estiu de la meva etapa com a estudiant universitari. De primer, l’afirmació em fa vertigen. Sobretot, quan tinc en compte que el final de la carrera significa també la fi del camí cap al que socialment es considera una correcta formació acadèmica. Però com en tot final, hi ha implícit un inici. En aquest cas, l’inici de la vida laboral.

Abans, quan pensava a començar a treballar, el primer que em venia al cap eren tasques rutinàries, jornades infinites, pocs dies de vacances o la jerarquia i subordinació clàssiques que hi sol haver en les empreses. En resum, el final de la llibertat que tant valorem de l’etapa universitària. A la universitat s’aprèn, i molt. D’una banda, s’aprèn a assolir continguts, ampliar coneixements i entendre les regles del joc. De l’altra, a desenvolupar habilitats: argumentar fonamentadament, adquirir un esperit crític, sintetitzar idees i gestionar responsabilitats.

El contacte amb el món laboral, però, ha modificat molt els meus prejudicis inicials. A la feina també s’aprèn. I més que a la universitat! De les empreses on he tingut l’oportunitat de treballar, n’he après la necessitat d’una bona organització, que la jerarquia és necessària i que pot ser propera alhora, per treballar conjuntament i de manera eficient. També la importància d’assumir responsabilitats i, amb esforç, retornar la confiança dipositada. Però, el més important, he après a treballar amb propòsit.

He tingut la sort de formar part d’empreses capdavanteres, amb un lideratge inspirador i amb un equip humà formidable. Empreses amb la voluntat de fer-ne partícips tots els qui en formen part. Treballar-hi m’ha fet adonar de la tangibilitat de la meva força de treball. Aplicar tot allò après a la universitat, quan focalitzat en un propòsit amb el qual estàs alineat resulta en una sensació similar a la que es percep en dibuixar o escriure: fas realitat allò que queda en el món de les idees.

La generació de la qual formo part hem causat un cert enrenou en els departaments de relacions humanes d’empreses arreu. Ja no som tan fàcils de convèncer amb un sou sumptuós. També busquem flexibilitat horària, capacitat de moure el nostre lloc de treball, un ambient relaxat i sentir que les nostres opinions es prenen en consideració. Això s’ha entès com un canvi de prioritats en relació amb la rellevància que té la feina en les nostres vides. Els experts en gestió d’equips consideren que donem menys importància a la feina i que la frase que més ens representaria seria alguna cosa similar a “treballar per viure i no viure per treballar”. El que no diuen aquests experts, però, és la importància que pot tenir per a nosaltres alinear la vida i la feina. Viure treballant.

Busquem empreses que treballin pel progrés econòmic, però també social. Amb un fort compromís en la formació dels seus treballadors. Que siguin conscients del seu impacte en el territori. No som una generació que no vulgui treballar, som una generació que vol sentir que treballa per alguna cosa més que els diners.

Des de ben petits se’ns presenta un recorregut acadèmic amb direcció a l’èxit que culmina amb els estudis universitaris. Però quan aquest camí acaba, què ve? Fins fa ben poc, no hauria tingut una resposta concreta per a aquesta pregunta. Ara tinc clar que comença una primera etapa, en què tinc la capacitat i les eines per realitzar els meus propòsits treballant.