Tractar el turisme com cal

En la Diada Andorrana a la UCE de Prada de Conflent, es va sortir a parlar del turisme a Andorra. Concretament, fou en la comunicació del Conrad Blanch, com a home de muntanya i bon coneixedor del turisme que arriba a Andorra atret tant sigui per la neu de l’hivern com per les muntanyes andorranes curulles de verdor a l’estiu. La seva exposició portava com a títol L’accés a la muntanya en un món globalitzat i ens va parlar de la massificació en alça des de fa ja uns quants anys del turisme que s’enfila als cims més alts de les grans serralades del món, com l’Everest, Montblanc, Aneto aquí al Pirineu i una llarga llista d’indrets amb prou atractiu per al turisme de muntanya. I Andorra, com a país de muntanya que és, també veu com arriben turistes per fer excursions a la muntanya, la majoria dels quals van cap als indrets de més anomenada, esdevinguts emblemàtics, alguns des de fa temps, com Tristaina, Incles, Pessons i altres coneguts arran de la creació de parcs naturals: Comapedrosa, Sorteny, Madriu. En aquests paratges passen durant la primavera, estiu i tardor molts turistes, perquè a l’hivern hi senyoreja la neu i són el gruix d’esquiadors esquiant a les pistes i alguns fent esquí de travessa qui les visiten.

Però avui no són les estadístiques, el nombre de turistes que arriben a Andorra en si, les que ens fan dir que cal tractar el turisme com cal. És a dir, com correspon, amb la definició correcta, per tal d’evitar confusions precisament a l’hora de fer pública la quantitat de visitants arribats al país cada any. Perquè cada any se sent la mateixa cantarella, com en dir les xifres corresponents a l’any 2023: 4.000.000 de turistes i 5.300.000 excursionistes. Amb aquesta definició sorgeix de forma immediata el dubte de si 5.300.000 excursionistes han vingut a fer excursions per les valls d’Andorra, és a dir, a caminar i a fer esquí de travessa o raquetes a l’hivern. I també hi cap el dubte de si els turistes, en nombre menor, han vingut a fer altra activitat que no sigui l’excursionisme. La cosa es comença a aclarir, però de fet queda encara més entortolligada, quan a la xifra dels anomenats turistes s’hi afegeix: que passen com a mínim una nit al Principat i a la xifra dels excursionistes el fet que no dormen al país i tornen a marxar. És notori que fent servir aquesta classificació, des del departament responsable del Govern s’adopta el llenguatge que es fa servir en altres països –com bé ens va dir a Prada l’Antoni Bisbal Galbany, degà del Col·legi Oficial d’Economistes d’Andorra–, en el debat sobre aquest tema de com anomenar el turistes. Però que s’empri aquests termes no vol pas dir que siguin encertats. Perquè si resulta que els turistes fan nit i els anomenats excursionistes no, aleshores quan es parla per exemple del turisme que arriba a qualsevol illa del món, que si no és per feina o per escala marítima acostuma a passar més d’un dia a l’illa, resulta que tots seran turistes i no hi haurà excursionistes, quan moltes vegades són precisament els excursionistes, és a dir, els que visiten el país fent excursions a peu, els que s’hi queden uns quants dies. Sense anar més lluny mirem a Menorca tota la gent que arriba per fer el camí de Cavalls, majorment a peu, altres en bicicleta i pocs a cavall. Resultarà que són excursionistes però amb la nomenclatura de dir turistes a qui passa més d’una nit, seran turistes, quan són excursionistes de pedra picada.

Anem al gra: tots els visitants que arriben a Andorra són turistes, perquè practiquen el turisme, d’estiu o d’hivern. Entre aquests, hi ha excursionistes, gent que fa turisme religiós, altres turisme de compres, altres turisme de balneari a les aigües caldes i totes les motivacions que siguin. Aleshores, no seria més correcte dir: turistes que no pernocten, tants (5.300.000 el 2023) i turistes que pernocten, tants (4.000.000). I després que es facin totes les combinacions possibles, que si són d’Espanya que si són de França, que si s’hi estan dos dies o tres setmanes, que si practiquen excursions i després es banyen a Caldea o si només es banyen a Caldea. Així, adequant la manera d’anomenar els turistes, tindríem uns visió més detallada i no faríem la distinció entre els que es queden més d’un dia i els que arriben i marxen el mateix dia, fent aquesta distinció com si se’l mirés una mica per sobre l’espatlla als mals anomenats “excursionistes”.