Centenàries

Fa uns dies podiem llegir en un diari de prestigi i amb un gran titular la notícia del traspàs de la “padrina del món”, que fins aleshores era la catalana Maria Branyas, als cent disset anys. Dijous, el dia de la setmana que acostumem a escriure, venia a aquest mateix diari l’esquela que comunicava la defunció de Joana Amat Serra, mare de la cap de protocol de Govern i de l’excel·lent amic Joan Ramon, tot just amb el primer segle acabat de superar.

En un altre diari s’ha pogut llegir que les cinquanta-set persones més grans i encara amb vida al planeta eren dones. Totes.

El cineasta Marco Ferreri ja ens havia regalat imatges amb el títol Il futuro è donna, i l’enginyós, però incorrectíssim políticament –llegit amb ulls actuals– Jardiel K publicava abans de la meitat del segle passat El sexo débil ha hecho gimnasia. I encara podríem afegir la fortalesa predominant dels personatges femenins d’Ingmar Bergman.

No cal, però, buscar autoritats del pensament i la creació per avalar el concepte. Qualsevol fill coincidirà a reconèixer, i més en societats com les pirinenques, el paper fonamental –fins i tot dominant– de les matriarques, siguin etxekoandres –senyores de la casa, en traducció literal– del País Basc, o mamma italiana.

En aquestes valls, la darrera o una de les darreres estadístiques publicades en aquest Diari, explicava la llarga esperança de vida de les ciutadanes –una mitjana de vuitanta-sis anys– en contrast amb la dels homes –vuitanta-dos–.

Algun analista –qui sap si amb ironia o mala bava– deia que els grans mascles homínids, contra el costum més estès, devien casar-se  amb dones més grans, per equilibrar. Com va fer el copríncep Macron, que va complir el somni de tants nens i adolescents, segons diuen, que és el d’emparellar-se amb la seva admirada mestra o professora. I per la imatge pública de la parella, ningú diria que els ha anat malament.

I sí, les dones acostumen a viure más anys. Una estadística basada en les esqueles donaria –dona, perquè algú ja l’ha feta– una aclaparadora majoria de vídues sobre vidus. Però amb l’índex corrector que els familiars dels finats homes difícilment fan constar aquesta condició de supervivent d’un marit, quan hi és.

No hi hauria un argument lògic per explicar aquesta supervivència femenina: ans al contrari, el doble treball d’elles –de la gran majoria– a dintre de casa i a fora, hauria de comportar un desgast més gran de les seves forces i, en conseqüència, de la seva salut.

I si això no passa, generalment, és per la força –també de voluntat, i mental– d’elles.

Els representants del gènere veritablement feble, que fa el gall autodefinint-se com el fort, en el fons només estem desitjant que la mare, i també la dona o parella, duri un segle, o més, com la senyora Branyas. I direm que és per estimació, però també, segurament, amb un pòsit d’egoisme. Perquè, a la fi, qui ens farà millor els canelons que li va ensenyar a cuinar la iaia? I qui diu canelons pot ser qualsevol altre plat, de la falsament considerada humil truita de patates al més complicat bacallà al pil-pil, a l’ajoarriero, o unes kokotxas de lluç. O sigui que elles, totes elles, que visquin cent anys o més. En tot cas, més que nosaltres. Oi, nois?