Pirandello i ‘El difunt Matías Pascal’

El teatre de Luigi Pirandello (Agrigento,1867-Roma,1936) fou tan disruptiu i tan innovador que les seves obres És així (si així us ho sembla) (1917), L’home, la bèstia i la virtut (1919) i Sis personatges en cerca d’autor (1921) continuen representant-se cent anys després. Té una facultat especial per jugar amb el públic i conduir-lo dins l’essència del drama alhora que trenca l’espai escènic.

Aquell estudiant de les universitats de Palerm, Roma i Bonn i professor de literatura italiana des del 1897 fins al 1922 va ser guardonat amb el Premi Nobel el 1934 pel conjunt de la seva obra que, a més de teatre, comprèn novel·la i poesia. Com a mostra de la seva incidència social són nombroses les adaptacions al cinema per directors tan prestigiosos com Vittorio da Sica (El viatge), Marco Bellocchio (Enric IV), els germans Taviani (Kaos) o Mario Monicelli (Les dues vides de Matías Pascal). Precisament la novel·la El difunt Matías Pascal és un sorprenent retrat de la condició humana a través del joc entre la vida i la mort, la realitat i la ficció. Pirandello empra sempre un llenguatge àgil, desinhibit i molt sovint irònic: Matías Pascal mor dues vegades i es transfigura en Adriano Meis. Heus aquí algunes pinzellades de l’obra:

–“Maleït sia Copèrnic!” –“Home, i què té a veure Copèrnic en aixo?” exclamà don Eligio, redreçant el cos, amb la cara encesa sota el barret de palla. –“Doncs sí que té a veure, don Eligio. Perquè quan la Terra no girava…” –“I fot-li! Però si ha girat sempre!” No, senyor, no ha girat, perquè l’home no ho sabia i, per tant, era com si no girés.”

–“Potser, de no haver-me ofuscat el judici aquella exasperació d’ànim en què em trobava, no m’hauria indignat tant; m’hauria adonat, seguint la natural inclinació del meu esperit, que si el rossinyol perd les plomes de la cua encara pot dir: ‘Em queda el cant’; però quan es prenen a un gall dindi, què li queda?”

–“El cavaller, aleshores, va dur-se ambdues mans al cap i va contraure dolorosament tot el rostre. Jo vaig mirar-me’l, sorprès primer i després consternat. “Però què li passa a vostè?” –“No és res, que estic rient” –em va respondre. Així reia aquell home! Li feia tant de mal el cap, que no podia sofrir la sacsejada del riure.”

–“Vivia no tan sols en el present, sinó també en el passat, per aquells anys que Adriano Meis no havia viscut.”

–“No hi ha fantasia capaç de concebre certs disbarats, certes inversemblants aventures que sorgeixen del si tumultuós de la vida mateixa.”

–“Amb el seu permís. Encara viuen aquí la senyora Romilda Pescatore, vídua de Matías Pascal, i la senyora Mariana Dondi, vídua de Pescatore?” – “Sí, senyor. Però, qui és vostè”. – “Jo soc el difunt espòs de la senyora Pascal, aquell home que va morir ara farà un any ofegat al molí.”

–“Ja va dir Ciceró: “Mea mihi conscientia pluris est quam omnia sermo”. Però Ciceró, diguem-ho francament, està molt bé quant a eloqüència; però… Déu ens lliuri, amic meu! Resulta tan pesat com un estudiant de violí.”

–“Doncs idèntic, senyor Meis, és el destí de Roma. Els papes van fer d’ella –a la seva manera, és clar!– una pila d’aigua beneïda; nosaltres, els italians, l’hem convertida –també a la nostra manera– en un cendrer.”

–“Si nosaltres mateixos reconeixem –pensava jo– que equivocar-se és propi de l’home, no resulta la justícia una crueltat?” –“Així com una cosa és el dia i una altra la nit, pot ser que també nosaltres siguem una cosa de dia i una altra de nit, encara que, de fet, cosa de molt poca vàlua, ai, ai! tant de nit com de dia.”

–”Oh, i quin passeig tan agradable aquell! Adriano Meis, que ja havia estat una altra vegada a Pisa, volia servir de guia i cicerone a Matías Pascal; només que aquest, aclaparat per tantes coses que li bullien a la closca, esquerp arronsava les espatlles.”

Pirandello deixà escrit que “els absurds de la vida no necessiten semblar versemblants perquè són veritables; al contrari que els de l’art, que per a semblar veritables, precisen ser versemblants. Amb el que sent versemblants, deixen de ser absurds.”