País viu entre Useu i el Cantó

Anant per aquestes valls pirinenques que no tenen parió una amb les altres, perquè totes mostren la seva fesomia i singularitat orogràfica i hidrogràfica, les carreteres principals, anguilejant arran de riu, ens porten a passar pels pobles més grans i a fer via cap allà on vulguem anar. En circular-hi amb el cotxe, sobretot si canviem de ribera, anirem veient les entrades i les sortides actuals dels pobles i si s’escau d’aturar-nos-hi una estona per gust o per quefer, ens plaurà trobar algú de l’indret amb qui compartir un bon dia o potser entaular una conversa tot parlant del país. Són aturades sempre profitoses, algunes amb més teca que les altres, perquè si ja costa trobar gent als pobles petits, encara resulta més dificultós d’ensopegar amb qui et pot explicar, per exemple, quines eren les entrades i les sortides d’abans. I us diran: “Veieu, travessàvem el pont i per l’altre costat anava el camí ral. Ara la carretera va pel mig del poble”, com podeu sentir explicar, posem el cas, a Gerri de la Sal.

Dic Gerri de la Sal perquè diumenge passat tocava anar cap a la banda de Gerri, concretament a Useu, on l’historiador David Gràcia faria una xerrada matinal en el marc de la trobada en record d’Amado de Romaió, qui juntament amb la seva esposa Pepita van preferir seguir vivint a Useu i no agafar el camí de la ciutat, com van fer tantes i tantes famílies de tants altres pobles per anar a guanyar-se la vida lluny del poble. Fou el cas, per dir-ne només un, de Jaume Rocafort, conegut com Jaume de Carrutxo, ara ja jubilat, que va menar taxi a Barcelona molts i molts anys. Ell i altres veïns d’Useu omplien l’església de Sant Romà per escoltar la conferència, titulada Història de Sobregerri i els pobles de la reïra de Déu, que fan bona la dita: Useu, Buseu, Bresca i Enseu: quatre pobles de la reïra de Déu. Doncs d’aquelles costes acarades a ponent, que s’enfilen davant per davant de Gerri de la Sal a la riba esquerra de la Noguera Pallaresa i arriben fins a la línia de terme amb les altes terres dels Castells, de Taús i de Junyent, ja a l’Alt Urgell, aquelles costes esgraonades, amb els pobles fitats a la penya i voltats de terra de conreu, de gent treballadora, són encara país viu, malgrat la poca gent que hi queda. Ho vam poder veure amb el Climent Miró tot diumenge, ja de primer amb la caminada fins a Sant Romà Vell, el cementiri, on hi ha enterrat l’Amado, i baixant després fins al roure vell de l’Obac, per tornar cap al poble i escoltar el David Gràcia i les seves dissertacions, tan detallades, tan estudiades, sobre la gent d’aquells pobles i els papers més antics que en parlen. El David fa una feina molt lloable, de recuperació dels batecs de les famílies que van fer país, les famílies fortes, com ara els Castellarnau, que a la vegada i juntament amb les cases més modestes, donaven alè i vida a cadascuna de les valls del Pirineu. Justament, a Enseu, encara vam poder parlar amb una espurnejant descendent de Coix d’Alins (Castellarnau) i de Gallimó d’Esterri d’Àneu, generacions que senyorejaven el negoci del ferro, de la fusta, del comerç, fent possible un país viu.

El país viu entre Useu i el Cantó és país de muntanya, de bestiar, de boscos i de pastures. No hi trobarem gaire gent a les alçades, la de Sarroca sí, però tot i les absències físiques de les persones que en altres temps hi van fer vida, podem dir país viu, perquè actes de trobada i recordança com el de diumenge a Useu (gràcies Eva! i resta de gent d’Useu) són actes de vida, de fer país, de mantenir país viu.

Per acabar, parlem del Cantó avui amb un toc de tristesa. Quatre dies abans d’aplegar-nos a Useu, ens deixava l’amic Joan Baró, del cal Capità de Guils del Cantó. Tornant d’Useu, que ja eren les deu de la nit tocades, en ser al Cantó, el Climent, la Luisa Fernanda i jo mateix vam parar a tocar el menhir que amb el Capità vam plantar l’estiu de 2017, per dir-li al Joan (i a la Nuri) que deixa un record d’amistat i de vivències, trescant junts per la muntanya, que ens acompanyarà sempre. I quan passem el Cantó, dir-li que el notarem, igual que en ser a Guils, el seu bressol.