Duralex

En els anys de màxima esplendor del comerç nacional, quan Espanya encara no havia entrat a la Unió Europea i els articles més cobejats pels visitants “de baix” arribaven aquí abans i a bon preu, primer van regnar les mitges de nylon; després va ser Duralex, aquella mena de vaixelles de vidre resistents, que no es trencaven o es feien miques, i encara més tard els transistors.

Aquests dies s’ha pogut llegir que el personal de l’empresa fabricant –el producte encara es produeix ara– s’ha constituït en cooperativa per evitar la fallida. En general, aquesta mena de maniobres no han aconseguit més que retardar el tancament que s’intentava evitar, però també hi ha casos d’èxit considerable. Pregunteu, si no, a Arrasare –Guipúscoa, en temps de foscor anomenat Mondragón–, d’on va sortir el lehendakari (president) del govern basc José Antonio Ardanza, traspassat el darrer abril (a.c.s.)

Una altra excepció d’èxit de la solució cooperativista, i més propera, va ser la del Segre, diari de referència a Lleida i participant en Premsa Andorrana, editora d’aquest mateix diari.

Més que sigui des de la nostàlgia i per solidaritat, cal desitjar èxit a l’operació de Duralex, tot i que ja han quedat bastant enrere els temps de les màximes vendes en aquestes valls, al punt que hi havia molts ciutadans i ciutadanes que creuaven cap al nord la frontera del Runer, amb el propòsit prevalent, si no únic, de comprar els productes de la marca.

Els temps canvien, aigua del riu d’Heràclit irrepetible, i fa dies que aquelles vaixelles van deixar de ser el gran atractiu del turisme de comerç. Fins i tot hi pot haver persones sobtades en assabentar-se que es continua produint i que encara es pot trobar al mercat, més que sigui en el comerç virtual.

L’atractiu per al turisme de comerç provinent de fronteres enllà no és tan potent com ho va arribar a ser fins a les acaballes del segle passat. Resten les oportunitats puntuals en temps de rebaixes, o l’atractiu del diferencial de preus, sobretot dels productes de luxe, per la fiscalitat diferent, mentre s’hi mantingui, i que sigui per molts anys, més que per l’acord d’associació amb la UE, per l’evolució que amb el temps ens pugui venir imposada des de Brussel·les; tot i que de moment no cal patir, a la vista de diferències fiscals tan grans entre membres del mercat únic, com el tan repetit cas de Luxemburg.

Entre els atractius més importants d’aquest país per a visitants i immigrants, un dels més destacats és la seguretat ciutadana; la tranquil·litat amb què es pot passejar sense por a qualsevol hora del dia o de la nit sense ser víctima de cap delicte. En les enquestes que abans es feien als visitants, i es publicaven amb freqüència, sempre sortia aquest valor entre els més destacats, segons la visió forana. I encara avui es pot veure assenyalat als estudis internacionals que inclouen Andorra en els seus universos, tot i que d’aquests no n’apareixen gaires.

En definitiva, aquí es viu -es pot viure- molt bé i molt a gust. Això sí, amb els ingressos suficients. Sense fiar-se de valors com ara la renda per càpita. Perquè aquest paràmetre el podem trobar restringit als nacionals de ple dret, i no al conjunt de la ciutadania resident. Perquè podria passar, ben bé, amb la renda per càpita com amb l’estadística dels dos nàufrags i els dos pollastres en una illa deserta.