El silenci i la televisió
Jo necessito silenci per sentir-me bé; sobretot si vull escriure
Tinc un bon amic, arquitecte i escriptor, a qui li agrada tenir durant tot el dia, quan treballa a casa, el televisor encès. Ell va fent, escrivint els seus articles i editant les fotos per a revistes especialitzades sense que el que passa a la pantalla el molesti o el distregui. De tant en tant aixeca el cap i, si el que diuen li interessa, escolta i mira una estona.
La seva dona, en canvi, ni pot suportar que estigui el televisor encès; és incapaç de concentrar-se i treballar; per escriure necessita silenci. No li queda cap més remei que anar a una habitació i ja pensa d’insonoritzar-la.
A casa nostra succeeix el contrari; soc jo el que no la vull veure; en canvi, a la Sylvia li fa companyia. A mi, em molesta perquè no em deixa concentrar i sense voler se me’n va la mirada, mentre que per a ella és un element que li agrada i li evita un silenci que no vol; tal com li passa al meu amic arquitecte, ella mira la televisió quan algun programa o tema li interessa, però no la distreu quan té altres coses per fer; pot llegir o fer qualsevol altra feina.
Jo necessito silenci per sentir-me bé; sobretot si vull escriure. Sí que puc escoltar música si el volum és baix, però en qualsevol cas prefereixo mil vegades el silenci; també per aquest motiu m’agrada caminar en solitud per la muntanya i gaudir dels sons de la natura, sense cap mena d’interferència.
Tampoc m’agrada sortir a caminar pendent del mòbil o amb auriculars. Quan camino, encara que sigui per la ciutat, intento veure i sentir el que passa en directe sense distreure’m connectat a un aparell.
El silenci, el so ambient, formen part de la meva manera d’entretenir-me, de viure la vida i sentir-me bé.
Fa molts anys em van regalar un navegador, un Tom Tom d’aquells que com un element exterior s’instal·laven al cotxe; mai el vaig fer servir. Vaig acabar per passar-li a un company de feina que viatjava molt sovint. Ara que la majoria de cotxes el porten integrat, intento posar-lo el mínim possible. Però m’estic anant de tema. De la mateixa manera que jo estimo el silenci, entenc els que ho viuen d’una altra manera. Sempre hi ha fórmules o habitacions màgiques per arribar a un acord.
Un altre tema és la relació dels infants actuals amb televisors, pantalles i dispositius variats, i la quantitat de maneres d’enfocar-ho. Hi ha pares que endollen els fills tot el dia i d’altres que els fan viure al marge, com en una espècie de comunitat Amish. Però d’aquest tema ja en parlarem un altre dia.