Llacuna

Sense solemnitat ni soroll, al parc de l’Ossa d’Encamp li ha nascut un apèndix d’aigua. Potser el nom de llacuna és desmesurat pel perímetre i calats irregulars del que realment no passa de bassa. Tanmateix, el recorregut que ofereixen les passarel·les que la sobrevolen conviden a un passeig breu –no tant, si es complementa amb els límits més amplis del parc– i amè. L’amenitat ve complementada pels panells que expliquen la varietat de la flora –trenta espècies– que a la vegada permeten discernir al paisatge de la vegetació en cada estació de l’any.

Unes passarel·les que arriben a culminar en un mirador sobre la Valira, també diversa segons la meteorologia del moment; en aquest cas embravida amb les pluges els primers dies de la setmana.

Les precipitacions, entre els seus beneficis, van aportar la desaparició de l’incòmode i dens núvol de mosquits del cap de setmana a cavall entre l’agost i el setembre, que incomodaven força el passejant / visitant. Potser el comú hauria de prendre nota de la miniplaga i posar-hi remei perquè no es repeteixi l’estiu vinent, tornant a convertir el plaer en incomoditat.

Benvinguda sigui aquesta llacuna de nom desmesurat, però atractiva. Ben diferent de l’ampliació de l’obra per ampliar l’embelliment de l’avinguda Joan Martí fins a la rotonda del prat de la Mola.

És cert que l’obra és coherent amb l’aspecte renovat de la principal artèria de la parròquia. Potser, però, els comerciants no estaran gaire contents. Aquesta iniciativa comunal, a diferència del que es va fer amb el parc, no ha estat sotmesa a consulta entre els veïns. Ja van patir abans la desviació dels vehicles per la variant, fora del nucli urbà. D’altra banda, és evident que l’ampliació de voreres, eliminació d’aparcaments i la resta donarà més espai als vianants. Com els passos perquè aquests puguin travessar la carretera, elevats, obligaran a alentir la marxa als conductors d’automòbils, a costa del risc per a les suspensions dels cotxes.

Evidentment, les reformes a les avingudes encampadanes de Mitterrand i Martí –possiblement un encert la personalització dels noms de coprínceps constituents, que a molts els ha canviat l’adreça postal sense moure’s de la mateixa casa– contribuiran, com diu la propaganda comunal, a “pacificar” el trànsit.

Potser, però, s’ha obviat que la pau màxima a cada parròquia és la del seu cementiri. I no faltarà entre els titulars de comerços, una sensació davant aquesta pau semblant –potser seria impossible– a la viscuda al sud del Runer en els temps de la foscor, amb els “25 anys de pau” proclamats pel dictador. I la resposta en veu baixa, o no tant, dels opositors valents: “Sí, la pau dels cementiris.” La reforma no serà necessàriament letal per al comerç, ni per a la vida de la parròquia, que es resisteix a ser només una ciutat-dormitori, tot i els entrebancs i alguna iniciativa a favor, com la del nou camp de la Federació de Futbol, o el mateix parc de l’Ossa amb les successives millores.

A Encamp, com a la resta de les Valls, s’hi viu bé. Molt bé, en comparació amb tants llocs de fronteres enfora, especialment pel que fa a la seguretat ciutadana; sempre que es disposi –això com arreu– d’un nivell d’ingressos que permeti viure dignament, sense problemes –per esmentar un dels ara més estesos– per disposar d’un habitatge confortable. L’allau constant de nous residents –treballadors o passius– és la millor evidència, tot i el risc evident de saturació i d’esclat de la nova bombolla immobiliària.