Centenari

Per iniciativa del Toni Caus, dimecres ens vam reunir una dotzena d’escriptors amb poemaris editats, o premiats, per commemorar i celebrar –com a la resta de països de parla catalana– el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés. Andrés era el primer cognom, però, com passa amb els Garcia, entre d’altres, es conserva en la memòria popular com Estellés.

L’han arribat a definir com “el millor poeta del País Valencià des d’Ausiàs March i Roís de Corella”. Alguns dels seus poemes, com ara “Assumiràs la veu d’un poble”, han esdevingut “pòsters” –lletres sobre la senyera sense taques blaves afegides– o cançons, com ara el “Coral Romput”, de l’Ovidi. Durant més de quaranta anys de la seva vida, se la va guanyar amb l’altre ofici principal, el de periodista. Els últims vint, com a cap de redacció. I és paradoxal que aguantés –i l’aguantessin els amos– a Las Provincias, el portaveu oficiós de l’anticatalanisme.

S’explica per què el va contractar Martí Domínguez –el pare– quan n’era el director, abans que el depuressin pel seu pregó de falles, radiat en directe, que va convertir en un manifest contra el centralisme espanyol, i en els temps de la foscor.

Vicent va durar a aquell diari fins a rebre –el 1978– el Premi d’honor de les lletres Catalanes, i això de catalanes ja va ser massa per a la propietat i la línia editorial del rotatiu, que el va fer fora, sense cap respecte per tants anys de bona feina. Si el Brusi tenia el famós “davantal”, Las Provincias incloïa en un lloc preferent una peça d’opinió sobre un fet d’actualitat sintetitzat –en forma de sonet– i signat amb el pseudònim de Roc, que gairebé tothom sabia obra del Vicent. Un sonet diari, però ell li treia importància i deia a qui el sentís que allò no era poesia, que la seva era als llibres.

Sis anys després del Premi d’Honor a Barcelona, amb menys fanatisme visceral contra tot el que fos català o de Catalunya, també li van atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes, potser com a reparació, però fora de temps, pòstuma: havia traspassat l’any anterior.

El nom del poeta resta com a títol del premi de poesia dels Octubre, potser la millor obra i més duradora de l’editor i activista Eliseu Climent. També hi ha al Burjassot nadiu una fundació amb el mateix títol, dedicada a l’estudi i divulgació de l’obra d’Estellés –ja gairebé ningú l’anomena pel primer cognom, si no és seguit del segon–.

Tornant a la vetllada de dimecres, a més de l’amenitat aportada pels versos llegits –per totes i tots, malgrat que alguna i algun van dir d’entrada que ho farien–, s’hi va establir també un nivell variable, però compartit, d’emoció.

I d’aportacions. Àlvar Valls, tot un expert en mossèn Cinto, va presentar l’”oda pobra” de Vicent a Verdaguer, no recollida en cap dels llibres del valencià. I Josep Maria Mengot –l’arquitectura d’interiors, ni cap ciència, treu una vocació de lletraferit, com va demostrar Marañón– a recordar, entre la boira del passat llunyà, que Estellés va visitar Andorra “portat per una mestra, probablement de l’Escola Andorrana”, sense afegir-hi més detalls, perduts en l’armari de l’oblit.

En definitiva, una vetllada irrepetible, però que hauria de tenir continuïtat en l’esdevenidor, amb aportacions dedicades a d’altres figures de les lletres andorranes. Potser amb el prolífic patriarca Antoni Morell. O millor d’altres, com Dallerès, parlant de poetes i com a degà d’entre ells, i que encara pugui ser present l’escollit, perquè aquest i altres protagonistes puguin compartir unes trobades que inclouen un cert regust d’homenatge.