Nen, pare, avi

Abans el pare era gran, immens, quasi inaccessible. El meu pare, que era una persona bona i generosa, també era en alguns aspectes inabordable. La relació amb els fills era molt diferent de la d’ara. Hi havia respecte i certa distància, per molt que ell fos bon pare.

La meva generació crec que, de manera genèrica, va educar els fills d’una altra forma. Nosaltres hem tingut i tenim més proximitat amb els fills. Hi ha una relació més directa que permet parlar de qualsevol tema, sense els tabús que sovint lligaven l’anterior generació. M’hauria agradat tenir algunes converses amb el pare que mai van ser possibles.

Potser en aquest aspecte la mare era molt més pròxima... però, en qualsevol cas, la seva generació era molt diferent de la nostra.

Ara amb les noves fornades em sembla que la relació amb els fills ha empitjorat. I no em malinterpretin; en parlo i ho dic també en clau d’humor perquè segur que les tres generacions tenien i tenen els seus avantatges i mancances. Però de la possible i necessària proximitat de fa uns anys s’ha passat a un estat en què els nens són els absoluts protagonistes de la història. No els pots castigar, ni apujar una mica el to de veu perquè els pots crear un trauma que arrossegaran tota la vida. Tampoc els pots dir el que han de menjar. Què vols, nen, per sopar?, pregunten a un infant de sis anys. Com que què vols? Jo menjava el que em posaven a taula i els meus fills no escollien el menjar. Menjaven el que hi havia i per la mateixa regla, al final, s’acostumaven a menjar de tot.

Ara no. Ara ells són els protagonistes. Ara també, des de molt petits poden fer servir les mans per experimentar amb el menjar, escollir el que vulguin i empastifar el que faci falta per no tallar la seva creativitat, la seva llibertat. I no sols en el menjar, sinó també en l’estat de la casa familiar, tot sovint convertida en la casa dels jocs, quan a mi m’enviaven a l’habitació a jugar, on un cop acabat el temps de joc era necessari recollir.

Potser estan fent les coses malament, potser no. Potser ho fan bé i soc jo qui m’equivoco, però des de la meva òptica, quan es donen aquestes circumstàncies, afortunadament no sempre, ni a tot arreu, em sembla una nanocràcia.

I també anem d’un cantó a l’altre; hi ha nens que estan tot el dia enganxats a la xarxa i d’altres que les tenen prohibides. Els primers, mai volen sortir de casa i quasi no coneixen els colors del bosc; els segons, quan se senten deslliurats dels pares i enxampen una televisió o un portàtil, no hi ha qui els arrenqui del lloc... i, per aquell principi de la psicologia inversa, és probable que quan creixin els primers grans acabin de pagesos, mentre que els altres trobin el seu futur en el món ara prohibit.