Diversificació

De sempre que sento que Andorra s’ha de diversificar. Turisme, comerç i banca han estat els eixos del progrés econòmic i demogràfic del nostre país en els darrers decennis. La covid-19 ens va mostrar que amb les dues fronteres tancades el nostre model de negoci no té raó de ser i en pocs mesos podem quedar reduïts al no-res.

Fent un històric, l’economia andorrana combinava agricultura, ramaderia, indústria artesana i metal·lúrgia. Més tard apareix el comerç. La manca de fiscalització de l’època fa que productes com el tabac comencin a produir-se i vendre’s amb força i el contraban, a causa del diferencial fiscal amb els nostres veïns, apareix amb força i contribueix a l’enriquiment de diverses famílies andorranes.

Arriba la revolució industrial, Andorra no s’hi adapta i segueix amb el mateix model econòmic, a la inversa de molts dels països europeus propers per als quals la revolució industrial representa un espectacular desenvolupament econòmic i demogràfic de llurs societats. Les abans pròsperes fargues nacionals van tancant progressivament davant la creixent indústria veïna amb grans centres de negoci.

És l’hora de la nova reforma. Gent benestant que havia fet fortuna amb la indústria de l’època, però que no tenia dret a vot, va decidir impulsar un moviment reformista, veient com l’economia del país tocava fons sense que els governants de l’època fossin capaços de fer front al temporal econòmic.

Entrat el segle XIX, s’intenta transformar Andorra amb un model relativament proper i que triomfa en aquell moment. El model de Mònaco és l’escollit i es voldria fer d’Andorra un Mònaco al centre dels Pirineus. La situació de crisi econòmica de la segona meitat del segle fomenta la iniciativa de trobar noves fonts de riquesa per al país. Tancament definitiu de fargues, entrebancs dels governs veïns al comerç transfronterer, queda només el sector agrícola i ramader. Bona part de la societat andorrana, impulsada per aquells empresaris que van veure com els seus negocis feien fallida, anhelen modernització i veuen amb l’obertura de cases de joc un possible niu de negoci que podria fer ressorgir Andorra.

La concessió de llicències d’explotació de cases de joc podria fer possible l’arribada de capital per la construcció de carreteres d’accés des dels estats veïns, així com l’anhelat ferrocarril, que serien la contraprestació de les llavors preuades llicències de joc.

Infructuosos intents condueixen a un desenllaç d’enfrontament entre la societat civil i el Consell. L’obertura al cap d’uns anys dels dos primers hotels balnearis a les Escaldes, juntament amb l’arribada del telègraf o la construcció d’un camí carreter fins al poble de Soldeu, faran desistir els progressistes de seguir reivindicant les cases de joc i pacificaran els ànims de la població.

Amb FHASA, al segon quart del segle XX, farà que Andorra s’obri al món a través de les seves noves carreteres, que ens uneixen als estats veïns. Element cabdal per a l’obertura econòmica de les nostres valls. Les infraestructures creades per FHASA van fer possible que uns apassionats de l’esquí volguessin muntar un negoci relacionat amb l’esquí al pas fronterer del Pas de la Casa. Fins aleshores, l’activitat econòmica a Andorra es paralitzava els mesos d’hivern i comerç, hostaleria i agricultura tancaven portes fins a la temporada següent. Difícilment en aquells temps hom podia imaginar-se que el que fins llavors era la temporada baixa passaria a ser, al cap d’uns decennis, tot el contrari i el dur hivern andorrà esdevindria la temporada alta.

Un acte disruptiu, com aquest, va fer possible un canvi de negoci i de paradigma en l’economia andorrana. El fet que els mandataris encampadans de l’època donessin suport a aquella iniciativa i permetessin als impulsors tirar endavant llur projecte amb un preu de concessió de terrenys inicial molt baix per permetre l’arrencada del negoci, va fer que el primer teleesquí del Pas de la Casa fos un èxit i s’acabés transformant en l’estació d’esquí que tots coneixem.

Avui ens troben en un nou moment difícil en què el model econòmic molt pròsper els darrers 60 anys, que ha fet que Andorra progressés tant pel que fa a la seva economia com la seva demografia, s’està esgotant. Podríem dir que mor d’èxit. Els hiverns nevats d’antuvi, amb el canvi climàtic a causa de la industrialització massiva i el consumisme compulsiu, fan que el futur de les nostres estacions d’esquí sigui incert. La manca de precipitacions i l’alça de la temperatura mitjana anyal posen en entredit els actuals peus de pista. Cada vegada haurem d’anar a buscar l’or blanc més amunt, cosa que farà reduir considerablement el domini esquiable.

Caldrà reinventar-se, ser valents, ambiciosos, com altres antecessors nostres varen fer en el seu dia, per ser capaços d’anticipar la caiguda econòmica i ser capaços d’obrir-nos pas a nous models, que siguin sostenibles i respectuosos amb el territori.

Les nostres picabaralles polítiques internes no haurien d’aturar tots aquells projectes de futur, d’obertura econòmica de totes aquelles activitats fins ara inexistents i que poden generar un alt valor afegit, tot diversificant la nostra economia i aportant seguretat. Mai s’han de dur tots els ous al mateix cistell.

No podem permetre’ns perdre oportunitats úniques com la instauració de tecnològiques punteres que serien pols d’atracció per a altres negocis similars. El projecte Grifols, que pretenia instal·lar un centre d’investigació immunològica, oportunitat d’obrir nous fronts de negoci per diversificar-nos se’n van en orris a causa de les pugnes internes. Davant d’oportunitats d’aquest calibre, hauríem de fer front comú, no utilitzar-ho com a arma de rèdit polític i remar tots en el mateix sentit. Participar en un mercat únic europeu és indispensable, ja que, vulguem o no, territorialment parlant, fem part íntegra d’aquesta gran Europa i no podem quedar-nos-en al marge. El tren, però, passa una vegada i si el deixes escapar o el perds ja no saps quan tornarà a passar. Deixarem escapar ara també el tren europeu? Seria una llàstima, sobretot per a les nostres generacions futures, que aquest cop també se’ns escapi el tren.