‘Crònica dels pobres amants’

Vasco Pratolini (Florència, 1913 - Roma, 1991) destaca amb llum pròpia dins del brillant estol dels Pavese, Moravia, Calvino, Vittorini, etc., que van donar cos al neorealisme italià. Ell mateix va voler complementar la seva sòlida obra novel·lística amb una incursió al món del cinema com a guionista de films tan importants com Rocco i els seus germans, de Luchino Visconti, o Paisà, de Roberto Rossellini, una clara mostra del fecund diàleg entre literatura i cinema en aquells anys tan creatius. “Furono i miei tre D. per i quali delirono”, així reconeixia la decisiva influència de Dostoievski, Döblin i Dreiser a la seva obra. Traslladat a Roma el 1939, on treballa al ministeri d’Educació Nacional, escriu Il quartiere i tradueix Victor Hugo i altres autors francesos. A partir del 1944, sota el nom de Rodolfo Casati, pren part activa en la Resistència dins el Partit Comunista, experiència recollida a Il mio cuore a Ponte Milvio. Altres novel·les seves són Les noies de Sanfrediano, Crònica familiar, Metello i Un heroi del nostre temps.

Crònica dels pobres amants és gran literatura. Allà teixeix una magistral descripció de la Itàlia de 1925-1926 a partir del microcosmos dels habitants del petit carrer del Corno, a tocar del Palazzo Vecchio de Florència (on ell havia viscut), mentre creix imparable l’onada feixista que havia de trasbalsar-ho tot. Qui vulgui endinsar-se en l’ànima eterna de la Florència popular, lluny de les postals turístiques, farà bé d’acudir a aquesta novel·la singular.

–“Milena s’ha casat amb el fill del pastisser del carrer dels Neri. Milena té divuit anys, és rossa, amb uns ulls clars de coloma: el carrer del Corno ha perdut el segon dels seus Àngels de la Guarda.”

–“Però la felicitat és com un ciri a l’altar: es consum abans que el vot sigui exaudit. La felicitat de Milena va durar dos mesos.”

–“La gent procedeix per afinitats electives, tant en el Bé com en el Mal. Carlino és ‘feixista entre feixistes’, com diu la cançó i com els personatges de Goethe es troben els uns en el cor dels altres. El Bé i el Mal es confonen en les passions: Carlino s’ha lliurat en ànima i cos a la seva passió.”

–“Una tarda de setembre de 1920, un diumenge, es va decidir la seva vocació, infinits són els camins de la Gràcia, immensos com els del Pecat.”

–“Els tardans descendents florentins van aportar-hi l’inconscient record de les lluminàries renaixentistes, de quan els galions fluvials i els velers de Lorenzo recorrien l’Arno amb llaüts i violes, missenyores i missenyors i Poliziano a la proa improvisant versos que la posteritat ha perdut.”

–“És espantosa la cara d’un covard il·luminada per l’audàcia.”

–“Com els xiulets del tren que en el silenci de la nit es fan sentir a distància, els trets dels revòlvers, les cançons dels esquadristes, han ressonat a tots els carrers produint el terror. És l’antiga fracció dominant que repeteix els seus estralls a redós de la lluna.”

–“Et faig horror?” –“No –li havia contestat Clara amb tristesa–. No, perquè he vist com sofries quan m’insultaves.” I ja en aquestes paraules hi havia el comiat de l’adolescència.”

–“La plaça de la Santa Croce ara és una sala de ball, amb entrada lliure i contínua, amb parets d’aire i sostre d’estrelles.”

–“Però la Providència, com sabem, ha delegat en la Fortuna per representar-la a la Terra. I la Fortuna porta una bena als ulls i té una debilitat pels audaços.”

–“Al remordiment els homes han trobat com a antidot l’Ideal.” […] “Per a suicidar-te, o no t’has d’estimar gens o t’has d’estimar massa.” […] “Només qui no té un passat pot deixar-se anar a la il·lusió de la felicitat.”

Vasco Pratolini, de la saga inesgotable dels grans artistes florentins…