Recepta tradicional

Els dolços són la meva debilitat, és cert i la tornada de vacances el mes de setembre era, fins fa uns anys, la tornada als esmorzars de magdalenes tradicionals i coca masegada del forn Vilaginés d’Escaldes, davant de la plaça Santa Anna. Feta al llarg de generacions, tenia un gust inigualable, rústica a la vista i tova amb cruixent d’anís al paladar, per menjar sola o amb un bocí de xocolata negra. Havia fet comandes per a familiars i companys de feina que me les demanaven i va ser de les primeres troballes que em van captivar quan vaig arribar a Andorra, gastronòmicament parlant, de la mà de la Júlia Alcalde, que me les regalava. Han passat els anys i la recepta s’ha perdut, ja que el forn va tancar. De fet, si algú la tingués, la recepta, que ho digui que li demanarem entre tots que la tregui al mercat.

Empremtes dolces d’un passat recent es desdibuixen ràpidament per la sofisticació del mercat gastronòmic actual que no para. Pastisseries i fleques amb aparadors interminables, galetes innovadores i pastissos d’aniversari de fantasia amb llaminadures sorprenents. Però si puc escollir, em decanto pels dolços tradicionals o si més no poder compaginar la pastisseria moderna amb la tradicional.

Mentre es debat sobre el model econòmic i es treballa en la marca de país, aquests detalls de peu de carrer però significatius s’escolen.

Una altra fita, les talles de fusta de la Verge de Meritxell, realitzades al casc antic d’Andorra, que també es van deixar de fer.

Segurament l’Administració hauria de vetllar perquè aquests productes tradicionals, senya d’identitat del país, siguin gastronòmics o d’una altra mena, no es perdin pel camí; perquè aquests ja han transcendit del seu creador al poble que els ha fet seus com a clau identitària. Aquí a Andorra no és per manca d’institucions presumiblement properes al ciutadà que topin amb obstacles insalvables d’opacitat, anonimat o manca d’informació. A més es poden realitzar ajudes i col·laboracions entre ens (socials, polítics, culturals) perquè aquests talents naturals segueixin construint.

Fent ruta per Espanya aquest mes d’agost, he vist com davant la crisi econòmica, la manufactura tradicional es reinventa. A la Rioja, la seva espardenya de tota la vida (alpargata), cosida per les dones assegudes a les cadires d’anea al carrer i que havia desaparegut durant anys, ha tornat amb força al mercat, conjugant l’art de cosir tradicional amb tendències de moda, convertint el producte en punter en exportació amb diverses marques i ha arribat també a Andorra. A Cadis la seva tortita de camarón més que típica és un valor tan senzill com segur. Així com a Guadix (Granada), els xurros amb xocolata a la tassa donen encara de menjar a moltes famílies amb receptes trameses de generació en generació, mentre les seves senyes d’identitat perduren.

Poso en valor aquests aspectes que s’esvaeixen i que indrets propers han reconduït en clau d’èxit. L’art de fer coca masegada al seu més estil tradicional s’ho val, paraula de golafre.