Velles Cases fa 40 anys

No sé si heu entrat mai a Casa Cristo d’Encamp. Si és així, us vindrà al cap ara mateix com un racó per tornar enrere i notar com era la vida a la majoria de les cases fa cent anys. I si no l’heu visitada, us convido a fer-ho, perquè hi trobareu tot un seguit de detalls de vida, de vida passada, però vinculats als costums casolans que tots portem a dins: el fet de cuinar, compartir taula, la cambra –dita avui en dia dormitori–, el foc a terra, elements de la vida diària que a Casa Cristo encara podem trobar d’abans, és a dir, sense les innovacions incorporades fa cinquanta anys, quan comencen a entrar a les cases les cuines de gas, les màquines de rentar roba, les torradores de pa, les fregidores, els molinets de cafè elèctrics, els braços per batre la maionesa, les estufes de gas i elèctriques, els assecadors de cabells, les afaitadores, etc. Per això entrar a Casa Cristo, que ho permet el fet que el comú d’Encamp ho té com museu etnogràfic –per compra de la propietat el 28 de desembre de 1995–, ens fa notar la sensació de mirar enrere conscients de ser en un ambient domèstic, casolà, com hem dit, amb les pertinences i mobiliari just per viure-hi. Si hi aneu per primer cop, o hi retorneu, feu-ho si podeu un dia de temps plujós, o tapat, com ara aquests de l’entrada de tardor, que demà encetem. Si s’escau de trobar el foc a terra encès, amb caliu, la joia de la visita augmentarà encara més.

Casa Cristo és així per una raó ben senzilla. Vull dir que no ha passat avall com tantes altres cases modestes que amb els anys han estat ensorrades i en el seu lloc s’hi ha bastit un nou edifici. I si ha restat preservada és per l’estima que li tenia qui va ser propietari, per casament amb la pubilla de la casa, el francès Claude Van Dyck. Una estima i un capteniment que va motivar la fundació de Velles Cases Andorranes, l’any 1984, sent Van Dyck el primer president. Li van fer costat tota una sèrie d’andorrans que també tenien al cap el desig de mantenir tant com es pugui les tradicions, siguin materials, com ara les construccions, o formin part dels costums i maneres de fer. L’impuls de Claude Van Dyck de crear Velles Cases Andorranes va ser el fet de formar Casa Cristo part de la seva vida i –tal com apunta l’actual president de Velles Cases Andorranes i conservador i guia de Casa Cristo, Robert Lizarte– pel fet d’arribar a Andorra des d’una França desfigurada per la Segona Guerra Mundial, amb pobles i viles afectats per les bombes i els incendis que comporten. Així que en crear Velles Cases Andorranes, Claude Van Dyck feia vots per salvaguardar el patrimoni artístic, històric, vell, d’Andorra, lliurada de guerres, malgrat que amb els anys la fesomia urbana canviaria la pell com les serps i s’eixamplaria i creixeria com podem constatar amb els nostres propis ulls.

Velles Cases Andorranes celebra els seus quaranta anys conscient de tenir entre les mans la fragilitat del patrimoni antic, de ser un actor indispensable a l’hora de tenir consciència de preservació del patrimoni historicoartístic i cultural del país. Aquesta consciència, que ja tenien els seus fundadors, ha anat fent camí durant tots aquests anys. De la seva trajectòria, en trobareu un relat ben descrit en el documental de quaranta minuts de durada, realitzat per Lluís Casabella, que Velles Cases Andorranes ha editat en motiu de l’aniversari i podeu espiar al seu canal de YouTube.

Felicitem la ja llarga vida de l’associació, tot desitjant bons fruits i encoratjant-los en la constància i agraint a la junta actual la seva vitalitat i el seu compromís. Amb ells, el record emotiu pels presidents de junta precedents: Claude Van Dyck, Josep Marsal, Enric Palmitjavila, Jaume Ramond i Claude Benet.