El pont

No va enlloc; no té cap sentit. Això sí, és una meravella arquitectònica i el nom xala d’allò més. Pont tibetà, però li haurien pogut posar pont Himàlaia, pont de la Xina o també pont Indiana (per Indiana Jones). Al cap i a la fi, un pont tibetà, originalment, és una estructura senzilla feta amb tres cordes, que formen un triangle invertit; es construïen i es construeixen en llocs de difícil accés per ajudar la gent que viu i treballa a la regió.

Ara faran el telecabina. També rebrà un nom. Telecabina de les sis muntanyes, de les dues valls, o telecabina Lhasa, perquè faci joc amb el conjunt.

La gent que l’ha vist, el pont, diu que és espectacular, i aquest any el comú, entre una cosa i una altra, el mirador del Roc del Quer, ha recollit un grapat de diners. Que bé; que guai que en diuen alguns. Que fantàstic, fabulós, magnífic, genial, fenomenal, formidable, excel·lent, extraordinari, increïble, meravellós, sensacional, en català.

Està bé omplir Andorra de gent que ve a veure el pont tibetà. I ara, quan estigui fet el nou giny, serà més fàcil accedir-hi. Això sí, encara s’hauran de caminar uns nou-cents metres, recorregut en el qual, tal com van les coses, no m’estranyaria gens que aviat hi trobéssim un parell de bars amb terrassa per gaudir encara més del paisatge i no cansar-se gaire.

El giny costarà uns nou milions, amb una sola pilona, per no molestar els veïns. Que bé!

Segur que recuperen de seguida la inversió. Canillo rebrà molts més visitants a l’estiu. Entre el Roc del Quer i el pont seguiran fent l’agost. Felicitats!

A mi no em convencen; però, perquè no em diguin que ho veig tot negatiu; admeto que són obres que llueixen, sobretot el pont, però, també és veritat que no s’adapten al model de país que desitjaria.

Fa poc, caminant un dia de bon matí prop de Sorteny, per un paratge pelat, silenciós, envoltat de muntanyes, vaig sentir-me l’home més feliç del món. L’aire corria suau per la vall, mentre milers de sons m’envoltaven. L’Andorra que sento dins meu i de la qual cada dia en queda menys.

Poques coses a la vida m’agraden més que aquesta sensació. Viure sol o en bona companyia moments màgics o de solitud compartida. Aturar-se un moment en veure per primer cop el vessant d’una vall; seure prop del riu; escoltar l’aigua, gaudir dels sons que t’envolten i sentir-te viu. No necessito ginys, ni miradors, ni ponts, ni gent al meu costat dient tota l’estona: “Que maco, que maco!”, mentre amb el seu mòbil, penjat d’un pal llarg, immortalitzen el moment.