Un perfecte ambaixador del català

I no solament per les polítiques lingüístiques d’Andorra, que fan mans i mànigues per difondre’l, promoure’l en tots els àmbits i fer-lo atractiu per ser la llengua que ens defineix com a poble, la que ens fa avançar en matèria d’identitat, sinó també per l’anècdota, que a continuació us explicaré, que és simple, però demostrativa, germinadora d’un català que cada vegada més vol filtrar-se per qualsevol escletxa, conviure amb persones que l’estimen i el volen parlar.

Darrerament, he visitat la capital francesa, París, en pla turístic. I evidentment el palau de Versalles i jardins era l’obligada visita. Teníem entrades per a les quatre de la tarda. La cua era immensa. Arribava fora del recinte, que és llarguíssim. Cal dir que està tot molt ben organitzat, però potser aquell dia se’ls va anar de la mà o nosaltres no vam entendre que a partir de les sis es tancaven els jardins –una altra joia de la visita–, el motiu era que a la nit celebraven un pirotècnic musical amb llums per totes les zones de fonts i jardins, i l’entrada era una altra (34 euros per persona).

En definitiva, quan vam sortir de la visita interior eren les set de la tarda i quan vam anar cap als jardins estaven tancats, no ens deixaven entrar. Ens vam emprenyar perquè perdíem l’oportunitat i vam anar a queixar-nos a un encarregat que pul·lulava per allà, per expressar la nostra disconformitat: “... que després del que havíem pagat ens deixessin sense entrar-hi, no hi estàvem d’acord...” Aquesta persona, un noi jove, aproximadament de 30 anys, ens va explicar en francès que ho sentia molt, però que estava organitzat així i que ens n’havíem d’haver assabentat abans. No res, que entre nosaltres vam estar comentant, en català, que quina pena no poder accedir-hi, doncs ens faltava completar la visita. El jove, que estava a prop nostre, va entrar en conversa amb nosaltres en català. Oh! Quina sorpresa, i vam estar parlant bona estona amb ell. La pregunta que li vam fer: com és que parles català? Ell no era francès, el seu origen era de Colòmbia; ens va comentar que el català és una llengua que li agrada molt i que es va proposar d’aprendre-la de manera autodidacta; ell la parla des del 2019, i tret del seu accent un xic colombià el parla d’una manera fluida i correcta.

El final de la història: ens va dir que tots els empleats de Versalles podien gaudir de dues entrades per oferir a coneguts, familiars o amics. I ell molt amablement ens va regalar les seves, d’aquesta manera vam poder fruir d’aquell espectacle i veritablement no tinc paraules per expressar-ho, però va ser espectacular.

Gràcies, Alejandro, per evitar que haguéssim marxat emprenyats de Versalles, però sobretot gràcies perquè ets un ambaixador del català més enllà de les nostres fronteres.

Vull fer èmfasi que aquesta persona va aprendre el català sense una necessitat ni laboral ni familiar, el va aprendre per voluntat pròpia i amor, sense haver residit mai en un país de parla catalana.

Si una persona així ha tingut la voluntat d’aprendre el català, què impedeix a les moltes persones que habiten a Andorra, i no el parlen, de no fer-ho?