Camí nou al bisbat d’Urgell

Va ser un goig, per als qui ho vam viure, poder assistir a l’acte d’ordenació episcopal del bisbe Josep-Lluís Serrano, des d’ara fins a la jubilació de l’arquebisbe Joan-Enric Vives, bisbe coadjutor d’Urgell. I des d’aquell dia, quan sigui bisbe d’Urgell, serà també Copríncep d’Andorra. Fins que arribi el moment, però, els afers andorrans de la Mitra corresponen exclusivament al Copríncep Vives, el qual ben segur anirà explicant inter nos, a palau, al bisbe Serrano, els aspectes relacionats amb el Principat d’Andorra. Justament des del Principat van baixar a la Seu nombroses persones de tots els estaments polítics i socials per ser presents a la cerimònia. Unes quantes, recordaven haver assistit aquell ja llunyà 31 de gener de 1971 a l’ordenació episcopal del bisbe Joan Martí i afirmaven que tornar a viure un moment històric els portava a girar la vista enrere i fer memòria de la figura del bisbe Martí com a Copríncep d’Andorra i la seva contribució decidida –i humil a la vegada– de portar el Principat d’Andorra a assolir l’estatus d’un Estat constitucional. Amb la perspectiva dels anys, aquells passos fets per la Mitra, consensuats amb el Copríncep francès, s’endevinen claus en la història i la pervivència d’Andorra com a Coprincipat. Perquè la figura del Copríncep, indivisa, dota Andorra, des de fa segles, d’una estabilitat institucional digna de ser tinguda en compte. També l’actual Copríncep Vives, durant els 21 anys que fa que és cap d’Estat d’Andorra, i fins que ho deixi de ser, ha contribuït en el periple institucional andorrà. I així ho farà el pròxim bisbe d’Urgell, quan ho sigui l’ara coadjutor bisbe Serrano.

A la catedral, dissabte passat hi vam anar feligresos d’Urgell i d’altres bisbats, a rebre i saludar el bisbe Serrano, perquè les relacions humanes són un puntal de la societat i són les relacions humanes les que configuren la cultura, la tradició i la manera de ser col·lectiva. I la Seu d’Urgell, com a capital de bisbat, ha configurat la història de la ciutat, amb un bagatge històric i artístic d’una vàlua extraordinària. I això ho anirà aprenent el bisbe Josep-Lluís, de la mà, fins a la seva jubilació, de l’arquebisbe Joan-Enric, dels preveres i diaques, dels treballadors del bisbat i també dels feligresos del bisbat d’Urgell, de tots els racons de l’extens bisbat d’Urgell, des de les muntanyes del Pirineu fins a les terres de la plana.

El bisbe Josep-Lluís Serrano arriba, com deia el dia 12 de juliol passat, en fer-se públic el seu nomenament com a bisbe, “amb respecte i devoció” i amb voluntat de servei, fent seves les paraules del Papa Francesc: “Qui no viu per servir, no serveix per viure.” En la seva homilia de diumenge passat a la missa pontifical a la catedral, ens va parlar amb paraules sentides i mostrant aquest respecte i devoció i la voluntat de servei. Comentant l’Evangeli de Sant Marc, ens deia: “Un altre camí, el camí de l’escoltar, de l’acompanyament en el sofriment. No tenir por a acompanyar la vellesa, no tenir por a acompanyar la fragilitat, no tenir por a acompanyar la vulnerabilitat. Heus aquí aquest camí que Jesús fa amb els seus deixebles de Galilea a Cafarnaüm.” Més endavant, ens convidava a encetar un aquest camí nou, a acompanyar-lo: “Hi ha un camí nou, un camí nou a fer. Avui Jesús ens convida a passar pel carrer Major, pel carrer Major de la nostra ciutat de la Seu. És el carrer de Galilea a Cafarnaüm, és un carrer on trobem les persones de tota la vida, que estan a vegades necessitades d’una paraula, d’un confort, un consol. El carrer Major de la nostra vida, de la nostra existència, del nostre ser, és aquest: passar de l’egocentrisme, de la por, i conduir-nos cap a la tendresa, la reverència més suau i sensible vers qui ho necessiti. Cal reconèixer la dignitat de tota persona humana.” Esperem poder acompanyar per molts anys el bisbe Josep-Lluís Serrano Pentinat en la seva tasca, tant de bisbe com, al seu dia, de Copríncep.