Alberto Moravia, ‘El menyspreu’

El secret de l’extraordinària qualitat del neorealisme italià de mitjan segle XX és la comunió entre els escriptors i els cineastes: alta cultura, sensibilitat i compromís en fructuosa col·laboració. Per posar un exemple preclar, Alberto Moravia (Roma, 1907-1990) va escriure els guions de films tan memorables com La ciocciara, amb Vittorio de Sica i Sofia Loren; El conformista, amb Bernardo Bartolucci; Le mépris, amb Godard i Brigitte Bardot; La romana, amb Luigi Zampa i Gina Lollobrígida, i Agostino, amb Mauro Bolognini, tots ells basats en les seves novel·les.

Alberto Moravia es deia en realitat Alberto Pincherle i era fill d’un arquitecte i pintor venecià (en ell mateix una esplèndida fusió entre les arts), que el va marcar profundament. Moravia escrigué que “els fets més importants de la meva vida van ser una infecció tuberculosa als ossos (que el va prosternar cinc anys al llit a partir dels nou anys) i el feixisme”. La malaltia el va obsequiar amb el coneixement de la millor literatura, i el feixisme va portar-lo al compromís social i a la ideologia comunista. D’estil directe sense aditaments, es mou com un mestre consumat en els viaranys de l’anàlisi psicològica, l’existencialisme i l’alienació. Va ser president del PEN Club Internacional i diputat al Parlament Europeu.

A El menyspreu analitza amb precisió no exempta de poesia el dolorós itinerari vital d’un marit que no pot aturar la separació de la seva muller. I al mateix temps ens il·lustra sobre les complexes relacions de productor, director i guionista en la gestació dels films. L’acció transcorre entre Roma i Capri amb l’èpic rerefons dels herois de l’Odissea, d’Homer.

–“No ens jutjàvem: ens estimàvem.” […] “La felicitat és molt més gran com menys l’advertim.”

–“En l’amor hi ha una gran capacitat no tan sols d’il·lusió, sinó d’oblit” […] “En realitat oblidem fàcilment allò que no volem recordar.”

–“Un mal insegur provoca neguit, perquè en el fons esperem fins a l’últim instant que no sigui veritat; però un mal segur ens infon durant cert temps una tranquil·litat mísera.”

–“En aquell moment passàvem a poca distància del mar: dellà de la carretera hi havia les sarments verdes d’una vinya ufanosa plantada gairebé a la sorra, i després la platjola, negra de detritus, sobre la qual les ones espaiades i grosses s’estenien adesiara escumejants.” (Viatge de Roma a Nàpols).

–“En realitat, vaig pensar, l’ensopiment del sol i el silenci del mar dissolien i anul·laven el nostre confrontament en una sensació general de vanitat i d’indiferència.”

–“La reflexió pertany a un moment successiu o anterior al de l’acció.”

–“Vaig escoltar un moment el silenci pregon del lloc, tan diferent del de la ciutat que, fins quan és complet, sempre conserva en certa manera la destrossa i el cruiximent dels sorolls passats.”

–“Sentia un dolor sord, que semblava sortir del fons mateix del meu ésser: com un arbre arrencat, si sentís dolor, el sentiria a les arrels que l’aguantaven dret a la terra.”

Alberto Moravia, l’escriptor, el guionista, el polític, una de les icones més resplendents de la Itàlia del segle XX.