L’autoengany: laberint de mirades en el mirall

L’autoengany és un dels grans misteris de la psique humana que personalment més em fan reflexionar. Un fenomen fascinant i inquietant a parts iguals, que ha estat tractat àmpliament per la filosofia, la literatura i la psicologia. Podríem definir-lo com aquell laberint on, moltes vegades, ens trobem perduts sense adonar-nos-en.

Des de l’exploració de Freud sobre la ment inconscient fins a les reflexions de Sartre sobre la mala fe, l’autoengany ha estat una temàtica recurrent en els grans clàssics, que ens conviden a examinar amb profunditat aquesta complexa relació amb nosaltres mateixos.

Un dels exemples més emblemàtics és El món de Sofia, de Jostein Gaarder. Recorrent la seva narració, l’autor ens porta a reflexionar sobre les grans preguntes de la humanitat i, alhora, sobre la manera en què ens enganyem a nosaltres mateixos per evitar afrontar aquestes preguntes. La curiositat del personatge principal, la Sofia, l’empeny a buscar la veritat, però totes les respostes obren nous interrogants, la qual cosa ens recorda que, de vegades, el coneixement pot ser desconcertant.

Aquí, l’autoengany apareix com una defensa contra la desorientació que provoca la veritat. En les nostres vides, sovint busquem refugiar-nos en creences casuals o idees preconcebudes, que ens ajuden a mantenir una sensació de fals equilibri emocional, però que, al mateix temps, ens allunyen de la realitat, per no dir que la transformen en una altra molt més còmoda.

El pitjor de tot és que, essent recurrents en aquests mecanismes, podem acabar fixant i reforçant les nostres vies neuronals que ens portaran a recórrer cada vegada més fàcilment a aquest subterfugi psicològic.

Plató, en el seu famós mite de la caverna, il·lustra perfectament aquest concepte. Els presos, encadenats i obligats a veure només ombres projectades a la paret d’una caverna, representen la societat que prefereix viure en un estat d’autoengany. Quan un d’ells aconsegueix escapar i descobrir el món real, el seu primer sentiment és la incredulitat. El retrobament amb la veritat no és apassionant; és aterridor.

És més còmode viure en la ignorància que afrontar les incerteses del món exterior. Aquest és un dels grans ensenyaments de Plató: el coneixement implica un esforç i, en última instància, un sacrifici. L’autoengany, per tant, es presenta com l’escapatòria per evitar la incomoditat que deriva del saber.

L’obra de Franz Kafka, en particular El procés, també il·lustra els mecanismes de l’autoengany. El protagonista es troba atrapat en un sistema judicial absurd on ningú semblava saber quines eren les acusacions contra ell.

Aquest univers kafkià és una metàfora de com ens podem autoenganyar en la nostra vida quotidiana. Kafka intenta comprendre una realitat que és intrínsecament incomprensible, un intent que acaba per resultar en una llarga i frustrant cerca que mai no arriba al seu fi. L’autoengany en aquest context es converteix en una estratègia per afrontar el desconcert i el caos del món modern, però, alhora, ens recorda que aquesta evasió pot ser igual de destructiva que la veritat que intentem evitar.

El filòsof existencialista Jean-Paul Sartre, amb la seva noció de “mala fe”, aprofundeix en els mecanismes amb els quals ens enganyem a nosaltres mateixos. En la seva obra L’ésser i el no-res, Sartre argumenta que l’autoengany és una manera de refugiar-se en la comoditat, evitant la responsabilitat que comporta la llibertat.

Ens mentim a nosaltres mateixos quan diem que no podem canviar o que les nostres circumstàncies ens constrenyen. Aquest autoengany ens permet, paradoxalment, viure en una il·lusió de seguretat mentre que, al fons, renunciem a la nostra autonomia. La “mala fe” és, doncs, una forma de violència contra la nostra pròpia existència plena, ja que ens marca un límit en la capacitat de crear el nostre propi significat.

Tanmateix, si considerem aquesta idea en el context de l’autoengany col·lectiu, veiem com pot tenir efectes devastadors en la societat. La societat, quan es vincula a ideologies o creences populars, pot acabar caient en un autoengany que alimenta prejudicis, conspiracions i injustícies.

La literatura sobre els totalitarismes del segle XX, com les novel·les d’en George Orwell, exposen com les societats poden autocensurar-se i viure en una mentida col·lectiva. L’autoengany es transforma en una eina de control social que impedeix la llibertat individual i l’emancipació.

En les societats actuals on sovint s’anteposa el fet d’existir abans que el de ser, l’autoengany és una eina recurrent per continuar endavant sense haver-nos de despentinar gaire.

La pregunta que ens queda és: com podem evitar caure en el parany de l’autoengany? Potser una resposta rau en la pràctica de l’autoreflexió i la mirada crítica. Acceptar que l’autoengany és una part inherent de la condició humana no significa resignar-se a viure en la mentida; al contrari, és el primer pas cap a l’autèntica llibertat.

El diàleg amb nosaltres mateixos, el reconeixement dels nostres propis prejudicis i limitacions ens permetrà, amb el temps, obrir els ulls a una veritat que pot ser incòmoda, però que ens enriquirà i ens farà més humans, més lliures, mes dotats de significat i valor.

Ara bé, això requereix una cosa: aturar-nos i pensar, i quan fixem l’objectiu tan sols en la supervivència, en l’existir, difícilment trobarem instants per dedicar-los a treballar-nos en aquesta direcció.

En conclusió, les reflexions dels grans pensadors de diferents èpoques ens recorden que la veritat, per dolorosa que sigui, és essencial per a la nostra evolució personal. En un món ple de distraccions i il·lusions, l’autoexploració i el compromís amb la veritat poden ser les claus per sortir d’aquest laberint de mirades en el mirall.

No som només qui creiem ser; som el que decidim veure i comprendre en nosaltres mateixos.