Un any de genocidi i 76 de colonització

Estic asseguda en una cadira de fusta molt incòmoda, però soc incapaç de moure’m. L’habitació és petita, no té finestres i les parets blanques estan esquerdades. A cada cantonada hi ha una càmera que em vigila amenaçant amb una llum vermella que parpelleja. M’han tret el rellotge, el telèfon mòbil i el passaport. Però el pitjor de tot és que m’han separat del Mohammad, un noi tremendament bondadós, de tan sols 21 anys, que estudia Empresarials a la Universitat d’al-Khalil i que en el seu temps lliure es dedica a fer de xofer de voluntaris insensats com jo per treure’s uns calerons. Amb la tranquil·litat que em brinda la meva nacionalitat europea, només penso en ell. Sé que l’han detingut altres vegades pel mateix: dur amunt i avall cooperants que venen fent-se seva la causa, però que quan volen tornen a la infravalorada seguretat de l’altra banda de la Mediterrània sense més complicacions que la de superar un incòmode interrogatori a l’aeroport. S’obre la porta i apareixen dos uniformats: el més jove em mira directament als ulls i sense formalismes em pregunta què faig a Israel. La pregunta és retòrica perquè ho sap perfectament. Després d’una insofrible entrevista que no em val la pena recordar, em retornen el rellotge, el mòbil i el passaport i em deixen marxar. A fora em trobo amb el Mohammad, li demano perdó i em diu: “Has tingut por? T’has sentit humiliada? A nosaltres ens ho fan cada dia. Això és l’ocupació”.

La nit abans havíem passat l’Iftar amb la família del Mohammad al camp de refugiats d’al-Fawwar, a la Cisjordània ocupada, i havent sopat ens vam reunir amb els seus amics. Fumàvem narguil plàcidament quan vam sentir un tret. Estàvem avisats. Feia un parell de dies que dos helicòpters de les Forces de Defensa Israelianes van sobrevolar el camp informant així els seus habitants que en 48 hores hi hauria batuda. El que no esperàvem és que el tret vingués de la casa del Mohammad. Un soldat va disparar el seu cosí a l’estómac. Els pares van trucar a l’ambulància, però l’exèrcit no la va deixar entrar. D’aquesta manera, dessagnats i amb l’ambulància a la porta de casa sense poder fer-hi res, són assassinats desenes de palestins cada any. Afortunadament, el cosí del Mohammad va sobreviure. L’endemà el volia anar a veure a l’hospital i va ser llavors quan ens van detenir. Les carreteres, tot i que segons els mapes oficials i les Nacions Unides són palestines, estan controlades per Israel i són les seves tropes les que decideixen qui les transita i qui no. Quan ens obliguen a fer mitja volta (i ens prohibeixen anar a l’hospital a veure el cosí) li pregunto al Mohammad per què si venim d’una ciutat palestina i anem a una altra, també palestina, en un cotxe palestí per les carreteres palestines, hem d’obeir l’exèrcit israelià. «És l’ocupació», em torna a dir.

La família del Mohammad és originària de Jaffa, però el 1948 Israel la va expulsar de la seva llar quan va convertir aquesta mil·lenària ciutat palestina en Tel-Aviv. Aleshores van fugir al camp de refugiats d’al-Fawwar. Com ells, actualment hi ha més de dos milions de palestins, amb les respectives descendències, que fa més de 76 anys que viuen en el seu propi Estat sota l’estatus de refugiats. La tragèdia del Mohammad, doncs, no és extraordinària, però serveix per no oblidar que els palestins no només tenen dret a existir, sinó també a resistir.

Ara fa un any que Israel va iniciar el genocidi més ben documentat de la història. No en direm guerra, perquè la força entre els dos bàndols és desproporcionada i, per tant, incomparable. L’atac terrorista de Hamas del 7 d’octubre passat respon a raons geopolítiques i estratègiques complexes, però la pregunta avui és simple: justifiquen 1.139 víctimes la brutal resposta i el seu acarnissament? 365 dies després, el balanç del costat palestí és de gairebé 42.000 assassinats (17.000 infants), equivalent al 2,1% de la població total de la Franja de Gaza, i més de 95.200 ferits, la majoria dels quals amputats i amb seqüeles psicològiques de per vida. Davant d’aquestes xifres, el dret a l’autodefensa d’Israel és una collonada.

Des de la primera gran mentida per blanquejar la seva creació («una terra sense poble per a un poble sense terra») fins a l’apartheid actual, Israel ha estat posseït pel deliri messiànic i ha dut a terme una neteja ètnica amb total impunitat. De la paràlisi internacional millor ni en parlem, perquè mentre jo escric aquestes línies i vostè les llegeix la massacre continua: ni hospitals ni escoles ni mesquites que són (eren) Patrimoni de la Humanitat són llocs segurs. Però si alguna cosa hem d’agrair al mala bèstia Netanyahu és que, per fi, hagi fet caure la careta del sionisme i hagi mostrat al món la seva monstruosa raó de ser. I és que no cal ser palestí per ser propalestí. N’hi ha prou amb conèixer la història i tenir bon cor.