Reflexions automobilístiques

Tendim a jutjar qualsevol tema per les aparences. Fa uns dies llegia sobre un parell d’accidents de cotxes andorrans al país i a Espanya, i la primera impressió moltes vegades és la mateixa. Si l’automòbil va envair el carril contrari o es va precipitar al riu és perquè anava massa de pressa; segur que aquesta és la causa de l’accident. Tot sovint, prejutgem perquè tenim molts exemples de gent que condueix per la carretera com si estiguessin a un circuit de Fórmula 1; amb l’agreujant, en algun casos, de sobrepassar el límits permesos d’alcohol.

Però els accidents no sempre són d’aquesta manera. En moltes d’altres ocasions la salut del conductor resulta la causa principal, i en d’altres, poques, el mal funcionament del cotxe.

Quan era petit i la meva mare conduïa ens vam quedar sense frens a la collada de Tossa, quasi en arribar a Ripoll. Per sort era a l’entrada del poble i una pilona va parar el cop. Jo, que viatjava al davant (en aquella època no es portava el cinturó), vaig sortir disparat contra el parabrisa, on vaig picar amb el cap i em vaig fer un tall profund en el dit del cor. Per sort, tot va quedar en un ensurt… però ja es poden imaginar els comentaris. És clar, conduïa una dona i s’ha passat tota la collada frenant més del compte. L’error no podia ser del taller o del mal funcionament dels frens. En canvi, si el que conduïa era un home, cap problema; segur que hi havia una causa externa.

Avui en dia els cotxes són més segurs; també ha millorat la salut de les persones i la sanitat; però això no impedeix que de vegades hi hagi accidents. Jo mateix, fa tres mesos, em vaig desmaiar conduint pujant cap a Ordino, a la carretera d’Anyós; per fortuna anava a poc a poc, i després de passar pel meu taller personal, l’hospital, varen trobar on era el problema.

Des de llavors em pregunto si no passa moltes més vegades, en altres persones, cotxes i circumstàncies: desmais i accidents provocats per causes que vistes des de fora no acostumen a tenir-se en compte. Problemes de cor, de vista o de mil altres coses.

Quan et passa un accident com el meu, et prens la conducció d’una altra manera i la velocitat també canvia la seva cara. No és el mateix creuar-se amb un altre automòbil a 60 quilòmetres per hora que a 110. Si la col·lisió, per posar un exemple, fos frontal; la diferència de l’impacte seria com si circuléssim a 120 o a 220. Canvia molt.

En qualsevol cas, sempre s’ha dit que els cotxes andorrans corren molt; i fem pena. El que abans era un tema distintiu; ara és un element delictiu. Afortunadament anar de pressa, com fumar o beure massa, ja no està de moda. Per algunes coses els temps estan canviant a millor.