Quan els rius baixen tristos

El vessament de gasoil de la setmana passada al Madriu ens fa recordar que els rius baixen i passen per les nostres vides, pel nostre entorn, com a elements vius i essencials per a la nostra existència i per a la resta de les plantes i dels animals. Sense rius i torrents, això és, sense aigua, la vida seria molt més eixuta i més trista. Sense fonts i deus que alimenten els rius, aquestes muntanyes no tindrien la ufanor natural i la ufanor humana que tenen. L’aigua és un recurs abundant a les Valls d’Andorra i precisament quan queda afectada com ara amb la contaminació per gasoil, ens mou la consciència i ens recordem que hi ha aigua i rius que en porten. Perquè de manera general, la majoria del temps, justament per tenir-ne en abundància, no fem prou cas, o fins i tot, no pensem en els rius, deixant-los fer el seu camí sense ni tan sols donar-los el bon dia o la bona nit. Com si no formessin part de la nostra vida.

Sortosament, en les darreres dècades, la consciència ambiental dels responsables polítics en matèria d’aigües ha evolucionat notablement, perquè s’han instal·lat plantes depuradores d’aigua i els abocaments incontrolats d’aigües residuals de quan no hi havia les depuradores són avui en dia excepció, quan fa trenta anys era la constant arreu del país. Però de res serveix una bona xarxa d’aigües residuals i les corresponents plantes depuradores, si a la vegada la implicació dels privats resulta insuficient o nul·la.

El vessament de milers de litres de gasoil al Madriu de la darrera setmana, tretze mil, diuen les darreres informacions del Ministeri de Medi Ambient i Sostenibilitat, fan aflorar el problema dels protocols de manteniment de les instal·lacions, en aquest cas del dipòsit de combustible d’un edifici en concret. Ha passat al Madriu però pot passar en qualsevol altre indret del país.

Aquest fet, el vessament de gasoil al riu, ha de comportar revisar els protocols de revisió de les instal·lacions, amb inspeccions periòdiques, si cal anuals, com es fa per exemple amb els extintors que trobem a edificis i locals comercials o industrials. És incomprensible llegir que les revisions obligatòries van més enllà dels cinc anys i fins a deu. Una legalitat normativa que no casa amb la potencialitat contaminant que pot causar una deficiència o envelliment del dipòsit de combustible, la qual es podria advertir si el temps entre una inspecció i una altra fos més curt, a tot estirar d’un any. Així es podria evitar el risc de vessaments greus com l’ocorregut la setmana passada, o almenys arribar a un nivell de risc gairebé mínim, perquè el risc zero tots sabem que no existeix.

Les aigües dels rius les hauríem de tenir com a sagrades, recuperant aquell sentiment de respecte i cura dels padrins que ho eren fa mig segle, sentiment i cura inherent a les comunitats de muntanya abans de l’arribada de les tecnologies modernes. I com dèiem abans, la millora de la qualitat de les aigües dels rius andorrans ha estat notable en les darreres dècades, amb les depuradores, però cal un veritable canvi de mentalitat per veure els rius com una part pròpia del cos del país, per així tenir-los més en compte i estimar-los. I per això fa falta pedagogia a nivell nacional, mostrant i ensenyant a les escoles els rius, els estanys, les fonts. Així, de petits, ja sabrien que l’aigua i els rius porten vida, la mateixa que ens dona l’aigua i la que permeten en regar camps, en abeurar animals, en fer llum per alegrar-nos les nits. Sí, hauríem de tenir la capacitat pedagògica col·lectiva per tenir en els rius uns companys, uns amics, per mirar de saber quan baixen alegres, fent el seu camí cap al mar com fa milions d’anys que fan, o per copsar la seva pena quan se senten maltractats i baixen tristos.