Commemoració

Dijous va ser el Dia mundial de la salut mental, establert per l’Organització Mundial de la Salut. Estalviarem repeticions dels discursos oficials o de les cròniques d’actes populars com els amistosos de bàsquet. Podia sobtar que en el temps actual la ministra de Salut es considerés obligada a reiterar que la millor manera de treure l’estigma sobre aquestes malalties és parlar-ne. Això intentarem.

Dignes de prendre nota i arxivar per a referències futures són algunes de les estadístiques divulgades, com ara que en el primer any de funcionament de la prestació de la CASS, els psicòlegs van rebre un miler de consultes. I, encara més, la “línia verda”, homòloga del vell “telèfon de l’esperança” espanyol, per atendre o dissuadir persones decidides a suïcidar-se va rebre catorze trucades. Tant de bo si totes van acabar en dissuasions de sortir d’aquest món. Per molt que es digui que qui ho anuncia no ho fa, sempre hi ha excepcions, conegudes i divulgades.

Hi ha des de fa anys un seguit de frivolitzacions d’aquestes malalties com ara allò tan estès per Sant Boi i el barri de Jesús de València que “n’hi ha molts més a fora que dins”. No caldria ni cal la frivolitat sobre un aspecte de la salut que, com la resta, afecten un dret humà universal, reconegut i defensat per l’OMS.

Les malalties mentals són més esteses del que s’acostuma a pensar. Ignorades sovint, fins i tot pel qui en pateix, condicionen la vida i fins i tot en aspectes físics com ara l’equilibri o la mobilitat.

Bona prova és una altra de les estadístiques conegudes el mateix dijous: el dotze per cent de les persones que ocupen càrrecs de responsabilitat –parlem d’aquestes valls, no d’una City o del Pentàgon– presenten “trastorns adaptatius associats a l’ansietat o la depressió”, i és una dada oficial emesa des de Govern.

Era fàcil de preveure pels qui van llegir l’assaig de l’espanyol Juan Antonio Vallejo Nájera, tot un especialista, amb el títol Locos egregios.

Vallejo, i la filla, Alejandra, continuadora de la tasca, troben símptomes clínics a personalitats ben rellevants al llarg de la història. A Hitler, naturalment, però també a d’altres dirigents considerats generalment models democràtics. I, ja ho crec, a genis de les arts com ara Goya. Mozart, Caravaggio o Van Gogh. Sense descuidar monarques: la tsarina Alexandra i el tsar Pere el Gran de Rússia, sense descuidar l’espanyola Isabel d’Orleans.

Moltes i molts ja tenen (tenim) un cert costum d’escoltar que ens diguin “tu estàs boig/ja”, entès amb un matís divertit o, fins i tot, de lloança. I com, si no ho hem de rebre així; si ens estan comparant o posant a l’alçada genis de les arts i màxims dirigents polítics al llarg de la història, també dels lloats i no dels maleïts?

La veritat és que a la vista dels coneguts, apreciats i benvolguts esciptors del país, és difícil creure que, per arribar al seu nivell, ho puguin fer sense “un gram de bogeria”, com s’acostuma a dir.

I que per molts anys els duri, per a gaudi de la resta de la ciutadania, especialment de la banda dels lletraferits.