Llei òmnibus, expropiació i justa indemnització

“Ningú no pot ser privat dels seus béns o drets, si no és per causa justificada d’interès públic, mitjançant la justa indemnització i d’acord amb el procediment establert per la llei.” (article 27.2 de la nostra Constitució).

“La present Llei té per objecte la regulació de l’expropiació forçosa. S’entén per expropiació forçosa qualsevol forma de privació singular de la propietat o d’altres drets patrimonials, acordada imperativament.” (article 1 de la Llei d’expropiació forçosa, de setembre de 1993)

“Quan l’expropiació té per objecte la constitució de servituds o limitacions, perpètues o temporals, del domini o gaudiment de l’expropiat sobre la finca...” (art. 28 Llei Expropiació).

L’expropiació, doncs, no només afecta la propietat, sinó també “altres drets patrimonials” i “limitacions (...) temporals, del domini o gaudiment de l’expropiat sobre la finca”.

Així, “la cessió obligatòria i temporal de l’ús de l’habitatge” a què es refereix el projecte de Llei Òmnibus -per exemple, al seu art. 70.1- escau en la definició d’expropiació.

Una de les tres condicions indispensables, segons la Constitució i la Llei que regula l’expropiació forçosa (art. 1.2 LE) per a la privació d’algú dels seus béns o drets és, com hem vist, “la justa indemnització”.

No és sobrer recordar que, segons la citada Llei d’Expropiació, “les indemnitzacions per expropiació es fixen, en defecte d’acord entre les parts, per una Comissió d’Expropiació, composta pel jutge d’Expropiació (...), un notari i un perit nomenat pel Govern” (art. 18.2), quina resolució “fixa les indemnitzacions i les despeses i costes de la taxació (...) i és immediatament executòria” (art. 25) i que “si és l’expropiador (Govern o Comú, art. 2.1) qui demana l’execució, la demanda ha d’anar acompanyada necessàriament de la consignació de la totalitat de les sumes que hagi de pagar” (art. 27.1).

Òbviament, si en lloc de referir-nos a l’ús temporal d’un habitatge concret parlem de centenars d’ells, la previsió pressupostària i els pagaments del Govern hauran de ser importants.

Per contra, el projecte de Llei Òmnibus semblaria fiar el pes de la indemnització per l’expropiació en el llogater i no pas en l’autoritat expropiant.

Efectivament, només l’apartat d) de l’article 72 Condicions econòmiques de la cessió obligatòria dels habitatges buits del projecte pot desvirtuar parcialment aquesta impressió, establint que:

“L’eventual manca de pagament de la renda per part de la persona adjudicatària de l’habitatge” (aquí el projecte no dissimula ni utilitza mitges paraules: Govern adjudica l’habitatge) “a preu assequible serà assumida íntegrament per Govern”.

És suficient això per satisfer en aquest punt les exigències de la Constitució i de la legislació vigent?

Creiem que no. I ho creiem segons diferents paràmetres.

Primerament perquè, segons el projecte, “el propietari tindrà dret a percebre una compensació econòmica des del moment en què l’ús de l’habitatge sigui adjudicat per part del Ministeri” (art. 72.1) (“la justa indemnització” de la Constitució i la Llei d’Expropiació ha estat convertida en el projecte en una més anodina “compensació econòmica”).

Això entenem que no es correspon amb “la justa indemnització” constitucional, que creiem que ha de compensar tot el període en què l’autoritat expropiant ha impedit el ciutadà de gaudir de l’immoble, des que se li pren l’ús fins que se li retorna totalment.

Segonament, perquè “l’import de la compensació econòmica es correspon amb el de la renda a preu assequible que aprovi el Govern” (art. 72.1a).

És a dir, que la indemnització (que ha de ser “justa”, com recalquen Constitució i Llei d’Expropiació) la fixa unilateralment l’autoritat expropiant, en contradicció flagrant amb l’article 18.2 d’aquesta darrera.

És plenament comprensible que Govern vulgui que els pisos l’ús dels quals ha temporalment expropiat tinguin un preu assequible per a l’arrendatari, però aquesta política pública no pot recaure en els ciutadans expropiats, que tenen dret a rebre de forma completa “la justa indemnització”, no només un preu fixat per Govern (òbviament inferior al mercat).

Tercerament perquè, segons l’art. 72.1.b) del projecte, “en cas de resultar necessaris, tots els treballs per deixar l’habitatge en les degudes condicions d’habitabilitat, accessibilitat o adequació per al seu arrendament, seran assumits i executats íntegrament pel ministeri (...) o l’INH, i el seu cost es deduirà de l’import de la renda percebuda per l’arrendament”.

És a dir, cas de tenir un pis buit i per acabar, Govern encarrega les obres i en dedueix l’import de la factura de la renda a rebre (renda que fixa el mateix Govern).

I, per finalitzar perquè, a més dels “treballs per deixar l’habitatge en les degudes condicions (...) per al seu arrendament” també “es deduirà de l’import de la renda percebuda per l’arrendament” “les despeses de gestió, conservació i manteniment de l’habitatge”.

El cert és que tot programa públic ha d’anar acompanyat d’un pressupost que n’asseguri el seu compliment.

En cas que es pretengui -com s’ha anunciat- l’expropiació temporal de l’ús de centenars d’habitatges, aquesta previsió pressupostària -que és, recordem-ho, sempre a càrrec de l’autoritat expropiant i mai dels ciutadans, ni arrendadors ni arrendataris- ha de ser important.

L’altre dia un jurista ex-Cap de Govern recomanava Govern que preparés un bon pressupost per pagar els advocats i les costes, en cas que vulgui tirar endavant aquest projecte de Llei.

Després de llegir aquest article crec que queda clar que seria un bon consell que aquella previsió sigui ben crescuda i que no es redueixi només als honoraris d’advocats.

* Joan-Carles Rodríguez Miñana, Notari i Ex-membre de la Comissió d’Expropiació