El temps final de Hitler

Quan era jovenet vaig descobrir una publicació que s’anomenava Hazañas bélicas, tebeos apaïsats on s’explicava una història sobre un tema bèl·lic amb vinyetes de dibuixos magnífics. L’autor firmava amb el sobrenom de Boixcar. Malgrat que era una historieta sobre un tema genèric bèl·lic, eren en general molt humans, res d’escabrós, més aviat, explicava el dolent que són aquests esdeveniments. Hi havia sempre un protagonista dolent i un o altres molts bons. Un dia vaig descobrir que els dibuixos, armes, uniformes, etc. eren el més propers a la realitat dels exèrcits corresponents i les armes que representaven, tant marina com aviació o exèrcits de terra, etc. eren calcats a una revista alemanya, en castellà de nom Signal que es podia trobar els diumenges al matí al mercat de llibres i revistes antigues del Mercat de Sant Antoni de Barcelona. Els aliats tenien també una revista d’idèntic format però no tan bona, de nom Victory. Els tebeos corresponents originals sortien setmanalment a un preu mòdic i es podien adquirir a qualsevol quiosc de diaris de la ciutat comtal.

Amb aquesta informació ens tenien tots els joves al corrent dels moviments bèl·lics d’atac i contraatac puntualment al dia.

Tornant d’un estiu a Alemanya formant part d’un grup de músics que ens guanyàvem la vida tocant i cantant les cançonetes romàntiques de la Tuna, de tota la vida, en el trajecte de Bonn a Barcelona, vaig conèixer unes joves alemanyes que estudiaven castellà en la més famosa escola d’idiomes del moment, fundada pel traductor de confiança de Hitler. Aquest polític exigia tenir d’intèrpret un gran expert en totes les reunions que considerava importants. El seu nom era Schnidt i que a l’acabar la guerra i ser alliberat pel Judici de Nuremberg va crear una escola d’intèrprets a Múnic. En plena guerra era també el responsable del Servei d’Intèrprets del Ministeri d’assumptes exteriors alemanys.

Aquestes joves estudiants eren Brigitte i Elke i durant la seva estada a Barcelona d’un any vàrem continuar tractant-nos de tal manera que jo em vaig enamorar seriosament d’Elke amb resultat de casament a l’acabar la Llicenciatura de Medicina, sis anys més tard.

El que no sabia al principi del festeig era que aquesta jove pertanyia a una família d’oficials alemanys, des de l’avi General Sidgfride Haenickte, governador Militar de Polònia el pare General Hans Boeckh-Behrens i l’oncle General Dietel, heroi de Narvik. L’après entre els comentaris familiars i els coneixements llegits aqui i allà es resumirà en aquest article.

Començaré explicant la importància del seu oncle Generaloberstoberst Dietel, casat amb la germana de sa mare, Gerda Luise.

Cal aclarir que tots aquests soldats eren militars de carrera iniciada de jovenets en Escoles militars professionals, finalitzada la Primera Guerra Mundial. No tenia cap relació en ser membre del partit polític nacional socialista.

Dietel era nascut al peu dels Alps i la seva afició era la muntanya, i per tant un gran muntanyer i esquiador. Així s’entén ser el creador el cos de caçadors de muntanya, inexistent en altres exèrcits. Una de les referències que tinc era que aquest exèrcit va ser un dels que va saltar en paracaigudes i ocupar l’illa de Creta.

La seva reputació era ben coneguda per aquestes missions en terrenys difícils, especialment molt freds. Va ocupar en poc temps càrrecs de més responsabilitat militar, arribant al nivell de generaloberst (capità general).

Al començar la Segona Guerra Mundial, Anglaterra va descobrir que a través de l’Àrtic, o sia, ocupant terres molt fredes de Noruega, podien avituallar els exèrcits russos i amb aquestes bases, també fer la guerra de l’Atlàntic Nord interceptant combois americans d’avituallament dels aliats. Així va sorgir la necessitat d’ocupar Noruega, habilitant a les seves costes bases destinades a dominar l’oceà Atlàntic Nord.

Hitler que portava molt personalment aspectes concrets de la guerra va decidir confiar a Dietel i als seus caçadors de muntanya les conquestes de la costa nord-oest de Noruega. Inicialment, el rei de Noruega Hakon VII era clarament a favor dels alemanys i clarament a favor dels aliats i poc més tard es refugià a Londres posant tota la seva influència a favor dels aliats. Aquest fet posar tot el poble noruec contra les tropes d’ocupació alemanyes. Així neix un sector o resistència contrària a les tropes d’ocupació germàniques amb un exèrcit o Resistència que va provocar atemptats, ajudant al sector aliat. L’esforç bèl·lic alemany provocar l’existència de dos coses dolentes entre la població civil. No obstant l’opció germànica es va mantenir fins al final de la guerra.

De la mateixa manera que el general Erwin Rommel va ocupar el nord d’Àfrica sent molt coneguda la tàctica de la guerra llampec (blitz krper ntelefoniegig) fins que per dèficit de combustible es va haver d’acabar i repatriar tot l’exèrcit d’Àfrica cap al continent. La guerra a l’àrtic va aguantar fins a la desaparició de Dietel.

Es calcula que Hitler va patir 42 atemptats essent el darrer el provocat per un oficial del seu propi Estat Major (Klaus von Stauffenberg (Operació Valquíria, 24/juliol) al deixar una maleta amb potentíssims explosius sota la taula de mapes que el cap d’Estat estava examinant junt amb altres oficials com casualment Mussolini estava de visita oficial a la zona. Hitler va sortir reforçat i il·lès i considerant que el destí l’havia conservat viu per fer que les previsions que havia de complir o sia l’alta missió que li tenia reservada en un futur proper.

Stauffenberg va cometre el primet error que li va costar la vida. Poc després abandonar la maleta sota la taula de mapes, va sortir de l’edifici ja mig destruït per la colossal explosió.

Va anunciar la mort de Hitler, als organitzadors de la conspiració (segon error), el tipus d’explosius i la trucada anunciant la mort fallida de Hitler que també per una casualitat El cap el Govern alemany va rebre petites ferides no mortals. Una curta investigació va posar de manifest a la seguretat de Hitler i l’Operació Valquíria. Stauffenberg va ésser descobert immediatament, interrogat i condemnat a mort.

El Servei de Seguretat del Reich estava en mans d’un maniàtic i fidel a Hitler (Heindrich Himmler) creador de tots els racons dins del ministeri de l’Interior amb de set departaments, una estructura complicadíssima, que abraçava els racons més increïbles de l’Estat. En la pràctica tot estava sota control per personatges amb un poder quasi total. La defensa del Reich ho justificava tot amb una crueltat extrema com Ernest Kaltenbrunner, Reinhard Heydrich i Heinric Himmler.

En aquest temps, la guerra no anava molt bé i possiblement per ordre de Himmler es van produir dos atemptats de grans militars que ben segur no tenien res a veure amb la seguretat del Reich: un va ser el del general Erwin Rommel, que per encàrrec d’Adolf Hitler, i que al tornar d’Àfrica s’encarregués de la Defensa front un possible desembarcament a la zona nord de França. Un bon dia van visitar a casa d’en Rommel dos personatges del Servei de Seguretat del Reich. Segons es va saber més tard, el van induir a suïcidar-se amb l’excusa que així moriria com un heroi nacional i no com un traïdor. L’altre assassinat va ser el generaloberst Dietel que explicarem tot seguit.

Dietel disposava d’un avió de motor Ju52 en aquest temps anar des de Lapònia per assumptes militars a la resta d’Alemanya com Füssen on residia la família al peu dels Alps. El seu darrer viatge va ser el 14 de juny el 1944.

No va ser cap projectil enemic sinó que l’avió es va estavellar sense lluitar. Va caure i es va incendiar.

Segons la informació rebuda llavors a la família el més probable era l’existència d’un atemptat. Hi havia hagut un sol sobrevivent. La vídua igual que tothom es preguntava com podia haver caigut un avió amb els mateixos pilots experts a fer el mateix trajecte molts altres cops travessant tota Alemanya en guerra des de Lapònia fins als Alps.

Gerda Luise, la dona de Dietel i germana de la meva sogra va intentar més explicacions de l’accident com per exemple contactar amb l’únic sobrevivent però no ho va aconseguir. Sempre hi havia excuses que ha canviat d’Hospital. Impossible trobar-lo.

L’enterrament fet a Múnic amb els honors militars de Mariscal del Reich, Hitler en persona li va dir: No sols era un dels millors militars que teníem sinó també érem amics. A la dona li va dir: Demana’m el que vulguis. Ella li va demanar tenir una entrevista personal amb el Cap del Govern, cosa quasi impossible en plena guerra.

Poc després, una trucada de la secretaria de Hitler li anunciava que en una data pròxima, una tropa militar la recolliria i la portaria a veure personalment a Adolf Hitler. Efectivament, això va succeir i ella m’explica l’entrevista insòlita. Molt i afligit li va dir que malgrat l’envergadura del govern i la guerra, es trobava molt sol fins i tot entre els fidels de sempre i que no es podia fiar de ningú. L’accident del seu marit havia sigut provocat per un sector contrari als militars honorables.

És de suposar que el suïcidi de Erwin Rommel, el creador i director del AfricaKorps obeïa al mateix complot d’aïllar a Hitler dels millors homes que restaven a la Alemanya nazi.

Una vegada acabada la guerra, un dia es presentà a casa seva un home que s’identificava com a l’únic supervivent d’aquest accident. Va ser el darrer a arribar a l’avió i li va estrany que estava tothom com adormit, es referia als pilots, els mecànics i altres militars que acompanyaven sempre Dietl. L’avió es va enlairar immediatament i s’estimbà tot seguit incendiant-se a continuació.

És de suposar que el responsable directe li correspon a Himmler, el cap el Servei de Seguretat el Reich.