Ningú podrà dir que no ho sabia

Quan algú es refereix al desastre de Gaza com a guerra s’està posicionant, de manera conscient o inconscient, en el bàndol opressor. Perquè quan un Estat criminal mata 42.500 persones, la meitat de les quals nens i nenes; arrasa el 60% dels habitatges, el 85% de les escoles, el 100% de les Universitats; bombardeja hospitals; destrueix el 65% de les infraestructures i el patrimoni històric i cultural; desplaça forçosament el 90% de la població i impedeix l’entrada de medicines i el subministrament elèctric i d’aigua no fa una guerra, sinó un genocidi. I així ho defineix el Tribunal Penal Internacional que, a més, declara el primer ministre d’Israel i el seu ministre de Defensa culpables de crims contra la Humanitat. Per tant, per a qui veritablement vulgui entendre el conflicte, els fets són clars.

Perquè es facin una idea, la Franja de Gaza té una superfície de 360 quilòmetres quadrats (100 quilòmetres quadrats més petita que Andorra) i hi viuen dos milions de persones, 1,5 de les quals són refugiades. És considerada la presó a l’aire lliure més gran del món perquè totes les sortides, per terra, mar i aire, estan controlades de manera ferotge per Israel. La majoria dels seus habitants s’hi van instal·lar quan van ser expulsats o van haver de fugir de casa el 1948. L’any anterior, les Nacions Unides s’havien tret de la màniga un infaust pla de partició en què assignaven el 54% de la Palestina històrica al nou Estat d’Israel, malgrat que aleshores hi vivien 1,3 milions de palestins i només 600.000 jueus, molts d’ells acabats d’arribar d’Europa escapant de pogroms i l’Holocaust nazi. Amb tan sols un any de vida, Israel va posar en marxa el Pla Dalet a través del qual les organitzacions armades sionistes van annexionar-se part de territori que no els corresponia i va engegar una neteja ètnica que continua vigent fins a l’actualitat. Entre aquests episodis i el 7 d’octubre del 2023, Israel ha creat la cruel Llei del retorn, ha construït un mur il·legal apoderant-se de terres i restringint la llibertat de moviment dels palestins, hi ha hagut la Guerra dels Sis Dies, dues intifades, l’assassinat del primer ministre israelià Isaac Rabin a mans d’un ultrasionista per haver signat la pau amb Yasser Arafat i infinitat d’assalts entre l’exèrcit o colons israelians i Hamas o altres branques islamistes, si bé, segons dades oficials, el 87% dels damnificats han estat sempre del costat palestí. Però, sobretot, durant aquest temps Israel ha violat sistemàticament les resolucions internacionals, ha bloquejat la Franja de Gaza, ha dut a terme matances periòdiques i ha permès una expansió brutal d’assentaments a Cisjordània. Amb tot, com més ha impossibilitat la vida a Palestina, més ha crescut la resiliència dels palestins.

Que l’objectiu és eliminar Hamas és una fal·làcia que ja ningú es creu. Aquesta mai ha estat la prioritat. I recuperar els ostatges, tampoc. En els últims mesos Israel ha comès atacs de precisió quirúrgica en territoris hostils com Damasc o Teheran (la incursió al Líban mereix menció a banda), però a la Franja, paradoxalment, necessita fer-ho saltar tot pels aires per acabar amb una milícia que no li arriba ni a la sola de la sabata quant a armament i intel·ligència militar. A tall d’exemple, entre els objectius a anihilar la darrera setmana destaca un camp on una cinquantena de refugiats han estat cremats vius dins les seves tendes, una fleca amb desenes de civils a l’exterior fent cua per aconseguir farina i un centre d’atenció per a infants desnodrits d’Unicef a vessar de dones i menors. El 7-O simplement va ser l’excusa que els supremacistes, amb el carnisser Netanyahu al capdavant, necessitaven per desmelenar-se i engegar una nova nakba (catàstrofe, en àrab), que passarà a la història com el primer genocidi narrat en directe per les pròpies víctimes.

I, parlant de narrar, no puc deixar de pensar en els 175 col·legues assassinats estant de servei, la xifra més alta arreu del planeta des que hi ha registres. Des de l’inici de la invasió, Israel ha prohibit l’entrada a la premsa internacional en un intent fallit d’evitar deixar proves del seu salvatgisme i ha convertit els periodistes gazians en l’única font fiable com a ulls del món. Com acostuma a passar, potser en el futur trobem sota la runa de Gaza un testimoni vergonyós del fracàs global de la protecció dels drets humans, però a diferència d’altres atrocitats que hem conegut a posteriori, en aquest cas, ningú podrà dir que no ho sabia.