Eleccions EUA: em vaig equivocar

Uns mesos després de les eleccions nord-americanes del 2020, vaig publicar en aquest Diari una sèrie de 4 articles sobre el tema. En els dos primers comentava que les dues legislatures d’Obama havien preparat el terreny perquè es produís un canvi radical en les preferències dels electors. El degoteig de promeses incomplertes al llarg d’aquells 8 anys, el desplaçament del president cap al centre polític del Partit Demòcrata i la seva permanent retòrica progressista, va convertir Obama, en contra de les expectatives generades, en un polític tradicional, del pur establishment, que era d’on els seus partidaris havien volgut fugir. Els problemes que es va trobar Obama el 2008 continuaven iguals o pitjors el 2016. I a sobre, el Partit Demòcrata va escollir com a successora Hillary Clinton, la política que menys simpaties generava a tot el país. Més retòrica progressista, més establishment.

I en aquestes condicions apareix Donald Trump. En el tercer article vaig escriure que el personatge era un fatxenda, un mentider visceral, demagog, racista i masclista, però que s’havia aprofitat de la situació creada el 2016 per donar la sorpresa. I gairebé la va tornar a donar el 2020, quan tot i perdre davant Joe Biden en unes eleccions molt ajustades, va aconseguir el suport de gairebé 74 milions d’electors. Però el pitjor encara havia de venir. La seva negativa a acceptar la victòria de Biden i l’encoratjament als seus seguidors més exaltats a assaltar el Capitoli quedaria com una de les pàgines més negres de la història d’aquell país.

Tot allò em va portar a escriure: “Espero, com crec que passarà, que la seva figura s’anirà diluint a mesura que passin els mesos i que a poc a poc el Partit Republicà es recuperarà dels efectes d’aquest queixal infectat, d’aquest gra que els va sortir gairebé de sorpresa fa quatre anys...” Quin error. Avui, el 2024, Donald Trump encara és viu i amb possibilitats de guanyar les eleccions.

També em vaig equivocar al parlar de Biden. En el darrer article publicat el 2021, amb el títol Joe Biden: un pedaç per a quatre anys, explicava que donada la seva delicada salut només podria aguantar una legislatura, com a màxim, perquè ja en la campanya electoral havia donat mostres de problemes físics i, fins i tot, mentals. Ell mateix durant la campanya va declarar que es presentava només per una legislatura, tot i que quan ja era president va canviar la versió i es va promocionar per presentar-se per quatre anys més. Amb la seva extensa carrera política no li calia allargar encara més el seu protagonisme: senador durant quaranta-vuit anys, vuit anys vicepresident, quatre de president... Però al revés del que jo vaig creure, va mantenir la seva decisió de tornar a presentar-se i no la va retirar fins a l’últim moment, quan ja era evident en el seu propi partit que una confrontació amb Trump seria una derrota segura.

Es diu que no és dolent equivocar-se. En tot cas és una bona lliçó d’humilitat i també, en aquest cas, una constatació que el sistema polític nord-americà és força més complex del que jo creia. Però per què em vaig equivocar? Per què aquests dos personatges han mantingut el seu protagonisme fins ara? El cas de Biden és més fàcil d’entendre. A escala del partit, hi ha en el país el convenciment, avalat pels fets, que el president en exercici té més possibilitats de ser reelegit que no un candidat nou. I, en l’àmbit personal, per l’atractiu del poder que suposa la presidència, pels sorprenents consells dels seus íntims, família i amics, sobre les seves capacitats per durar quatre anys més, pel bon resultat de les eleccions de mig mandat del 2022, quan els demòcrates van obtenir unes xifres molt millors que les esperades, fet que va engrescar Biden. I, més tard, per la proximitat de la data de les eleccions que feia cada dia més difícil introduir un substitut amb garanties. Però amb tot, amb les eleccions a tocar, Biden no va tirar la tovallola fins al passat 21 de juliol i encara forçat per la pressió que es va generar en el seu partit després del famós debat.

Però el cas de Trump és més complex. Quan va deixar la presidència el gener de 2021 ningú dubtava que la seva carrera política s’havia acabat. I ara, amb innumerables judicis amb possibles condemnes penals, es presenta de nou a les eleccions amb possibilitats de guanyar. Malgrat algunes opinions que assenyalen que Trump ja no té el suport de la vella guàrdia del partit, de portes enfora sembla que la fidelitat dels seus seguidors és infinita, com si el personatge no hagués fet mai res censurable. I, a més, se’n foten de si ho ha fet. Com assenyalava The Economist el passat mes de juny, “Trump és el primer expresident i primer candidat de primera línia que ha estat condemnat en un tribunal. No obstant això, en lloc de canviar d’opinió sobre ell, els votants republicans han canviat d’opinió sobre els tribunals”. A més, el Tribunal Suprem dels Estats Units ha decidit que Trump tindria si guanya total impunitat pels càrrecs penals com a president, però que no hi haurà immunitat pels actes no oficials. Serà interessant de veure, si guanya la presidència, tots els debats que es generaran sobre on arriben els actes presidencials i on comencen els personals.

Vull assenyalar per acabar una de les poques coses que vaig encertar en la sèrie d’articles d’ara fa tres anys: “La vicepresidenta Harris... té molts dels atributs per ser el relleu de Joe Biden com a candidata a la presidència el 2024. Té experiència legal –va ser fiscal general de l’Estat– experiència política –senadora–, és intel·ligent, és dona i no és de raça blanca”.

No em vull mullar sobre el resultat de les eleccions de novembre. No em vull tornar a equivocar. A hores d’ara els candidats van molt igualats, tot i que des de la distància sembla que l’efecte Kamala s’està desinflant. Però hi ha molts factors que encara poden fer oscil·lar el vot dels indecisos: les darreres dades econòmiques, l’evolució de les guerres exteriors on el país està implicat, les variacions en el vot hispà i afroamericà, les dades sobre la immigració il·legal...

Espero fermament que guanyi Kamala Harris. Un altre resultat seria patètic.