Penúltima

Si tot ha anat com estava previst, la matinada passada ens hauran retornat l’hora que ens van prendre a la primavera, en aquesta fins ara disbauxa habitual dels canvis oficials d’horaris, anomenats amb tota inexactitud d’hivern i d’estiu.

Ha estat el retorn al rellotge de l’hivern, que és el coincident amb el de Portugal i les Canàries, i el que correspondria per meridià, que és el de Greenwich o, com diuen allà baix, el de Reus –o Borriana–, París i Londres.

A la resta de la Península i a França, els rellotges van a compàs de Berlín, com es va decidir el 1940, quan manava qui manava als dos estats concernits. Diverses vegades s’havia fet pública la voluntat dels Vint-i-set de posar fi a aquestes maniobres amb les sagetes, o els dígits, dels cronògrafs, tot i que alguns dispositius electrònics ja s’actualitzen automàticament.

L’Europa comuna ja fa dies que vol acabar amb aquest joc de canvis absurds. El problema, per descomptat, era la discrepància entre els membres de la Unió a l’hora d’escollir entre l’horari d’hivern i el d’estiu.

La decisió de l’alternança es va prendre perquè es considerava beneficiosa per a les economies, en facilitar més temps de llum natural –digueu-li’n solar–. Tanmateix, aviat es va demostrar que el –poc– que es podia guanyar en estalvi d’energia es perdia en salut i inestabilitat de les persones, amb el jet-lag, tot i que mínim, que han patit les persones. I no ha estat tan mínim en el cas de les persones més petites i les més grans.

Sembla que, finalment, aquesta serà l’antepenúltima de les manipulacions dels rellotges europeus. Pel que fa a Espanya, així es va deixar sentenciat a l’Oracle –o la Bíblia laica– que és el Butlletí Oficial –el BOE–: que es decideixi l’any vinent l’horari oficial fix i permanent.

D’altra banda, no sembla imprescindible que el nou horari sigui uniforme als Vint-i-set estats i a tots els seus territoris a la vegada. De fet, a les Canàries i a Portugal –com al Regne Unit, que no compta a l’efecte després del Brexit– van amb una hora de retard en comparació amb la resta. I no sembla que passi res; almenys, res greu.

És clar que per a Andorra i els ciutadans de les valls seria un trasbals que els veïns de dalt i de baix tinguessin hores diferents. I seria pitjor el remei del terme mitjà, que aquí sonessin les hores a les mitges de sobre del Baladrà i del sud del Runer. Us imagineu quin embolic?

El que demanen els experts i l’equilibri i la salut dels ciutadans, i més dels més febles, és que ens deixin els horaris nocturns –de feina, festa o descans– en pau, fixos i immutables.

Veurem si, finalment, l’anunci espanyol es fa efectiu, s’estengui o no al conjunt de l’Europa més o menys comuna. Que ja va sent l’hora –i mai més ben dit–. Encara que els nòrdics triïn la fórmula d’estiu, per tenir menys hores de foscor, i la resta la d’hivern, que els que diuen entendre’n consideren més saludable. El cas és que, d’una vegada, ens deixin immutables, en pau, els nostres temps nocturns, siguin de festa, de feina, o de culte a Morfeu. Fins i tot els metges se n’alegraran, per alleujament de l’estrès.