Un equip per 15 anys

Permeteu que en alternança a tribunes del Diari de caràcter més transcendental m’atreveixi avui a presentar una reflexió sobre un tema que per ser menys rellevant no deixa de ser entranyable, el FC Barcelona.

Cal reconèixer que el Barça és un club tocat per la gràcia de Déu, que en un tancar i obrir els ulls s’ha trobat de bell nou amb un equip il·lusionant que pot ser el nostre goig durant més de 15 anys, amb el satisfactori afegit que d’aquí 4 dies tornarem a gaudir d’un Camp Nou reconstruït amb un aforament de 105.000 seients.

Haurem, doncs, de parar compte dels perills i paranys que trobarem pel camí d’aquest proper i esperançador període, i fer tot el que sigui necessari per conservar aquest mannà caigut del cel de la Masia.

Són diversos els preceptes indispensables per arribar-hi, deixeu que n’apunti tres.

Primerament, i per damunt de tot, haurem de protegir les nostres ovelles dels llops que vindran prometent or i meravelles i intentaran emportar-se aquest tresor nostre. Cal evitar espolis com els que hem patit històricament.

Serà per això necessari una modificació en la relació amb els representants de jugadors, aquesta perillosa figura extremament cobdiciosa que sota l’encobert d’assegurar la prosperitat dels futbolistes pensen prioritàriament a engrossir els seus comptes bancaris.

Caldrà segurament fer alguns moviments de compra o venda segons les necessitats, però seria bo mantenir a ratlla la influència dels superagents i reduir el seguit de col·laboradors que tenim per exemple a Amèrica del Sud. Quan vulguem un “tigrinho” ja anirem a veure’l al circ.

Una relació amable però més distant i menys invasiva serà recomanable per controlar aquesta temerària companyia.

En l’àmbit econòmic, que no és precisament la meva especialitat, em sembla incomprensible que el nostre Barça sigui un dels clubs amb les quotes més mòdiques de totes les grans lligues occidentals. Algú troba normal, per exemple, que per veure l’equip de Cornellà s’hagi de pagar el doble que el que es paga per veure Messi i companyia? O que els de la caverna cobrin quasi tres vegades més per assistir als endèmics furts arbitrals als que ens tenen habituats?

I és necessari acabar amb aquesta anomalia que consisteix en una teòrica consideració dels socis amb recursos limitats i equiparar les nostres quotes i abonaments amb el que es paga en els millors clubs europeus, perquè això d’apujar només l’IPC com es ve fent des de fa anys és un recurs d’electoralisme barat, i ho dic en contra els meus interessos perquè jo pago les 12 quotes de soci familiars i els respectius abonaments al Camp Nou i al Palau. Si és convenient es pot crear un sistema per adequar el preu de les contribucions dels socis econòmicament més desafavorits que puguin justificar la seva escassa solvència.

Finalment, davant la situació actual que ens deixa en clara inferioritat en comparació amb la fiscalitat d’altres comunitats espanyoles o altres països europeus a l’hora d’efectuar fitxatges o renovacions de contracte, cal negociar amb urgència, contundència i eficàcia una acció prop de les esferes governamentals i obtenir un estatus tributari que per llei atorgui als esportistes una fiscalitat més avantatjosa, com ho han fet sense cap tipus de rubor comunitats com la de Madrid (Llei Beckham, o ara amb la llei Mbappé) o com passa per exemple a Hongria on el repugnant Orban alleugera els impostos dels esportistes mentre mendica sense cap tipus de pudor ajuts econòmics dels fons europeus.

En tot cas cal imposar condicions equiparables per a tots els que competeixen en els mateixos campionats, tota altra mesura trenca la paritat.

Si som capaços, entre altres coses de menys prominència, d’obtenir el que aquí es proposa, i si entre una bona gestió amb un camp que serà el millor d’Europa podem preservar aquest equip de nois de entre 17 i 21 anys que avui ja espanta, podrem pretendre estar presents en els moments culminants de totes les competicions dels propers tres quinquennis i podrem estar orgullosos del nostre club, no perquè sigui el millor, que ho és, sinó perquè és el nostre.