Dos contes ambarins per al Sergi Mas
Corindó i carquinyolis a Dorres
Quan passem per Isòvol, li dic al Sergi: si et sembla bé, pararem un moment a Saga i recordarem la gent que ha perdut la vida i els que pateixen els aiguats de València. Així, amb el silenci compungit, podràs veure en plenitud la portalada romànica de Santa Eugènia, polida i renovellada fa tres anys. “Amb corindó!” –fa el Sergi– “ja tinc ganes de veure les figures i les carasses. Parem-hi, parem-hi i enlairarem el condol pels germans valencians”. Al seient del darrere, la Juana, arribada dimarts al vespre de Consuegra, tot i entendre només a mitges el català, també diu que sí: “Es muy triste ver como el agua se lo lleva todo, y tantas vidas. Paremos, paremos”. De seguit, en ser a l’alçada d’All, els mostro a mà esquerra els Esterregalls, ja confirmats com a explotació aurífera romana, tal com ens diuen les datacions efectuades fa dos mesos pel doctor en geologia Jorge Sanjurjo, de la Universitat de la Corunya. El Sergi gira el cap i se n’hi va amb la mirada. “Quins paios els romans cerdans –diu–, a veure si tenim la sort un dia de trobar els rastres dels romans andosins pels voltants de Santa Coloma. Allà paraven barra i travessers pels qui anaven a les Escaldes a estovar les ronyes, tal com fareu avui tu i la Juana a Dorres.”
La Juana, mentre sento com pronuncia en veu alta i accent castellà Mas Ravetllat, en llegir el rètol al trencant del cementiri, on s’agafa el camí que ens acostaria als terrers d’All, li demana al Sergi: “¿No te apetece darte un baño en las aguas calientes, Sergi? Me contó Jordi que hay unas piscinas de época romana excavadas en granito”. “Ay Juanita!, no ves que “ja desgelo” y no estoy para estos trotes. En mis buenos tiempos, cuándo “musicava la fusta” y a ritmo de Juanita Banana “tocs de gúbia per allà, tocs de gúbia per aquí”, os seguiría. Pero ahora soy cómo un “ribot” viejo”. “Un robot no, Sergi, que tienes ¡mucha alma y mucho trigo!, como decimos en Consuegra” –salta animada la Juana, amb el cap projectat entre els dos seients i cada mà a un respatller–. La miro pel mirallet de dins del cotxe i veig i estimo aquells ulls de mel i la cabellera de blat daurat. “Robot no, Juana, Sergi dice ribot, en castellano garlopa”. “Eso, una garlopa vieja y pesada soy...” –fa el Sergi–. “Que no, que no Sergi”, diem a l’uníson la Juana i jo. El Sergi ens respon: “Bueno, no me bañaré però va, cantem Juanita Banana! Quin paio el Luis Aguilé! i la Juanita Banana. Lligava amb els “gorgoritos” de l’Adelita Domenech la Traviatta de Verdi, Víctor Hugo i la mare que el va matricular”.
Arribats a Dorres deixem el Sergi amb la Sylvie Candau, que li ensenyarà els vetustos abeuradors de pedra, el rentador i la formosa gàbia de ferrar. Amb la Juana baixem a peu adelerats cap als banys i, amorosits, ens posem tot fent cadireta, a l’aigua calenta de les tolles-olla d’entalla romana. “Qué gusto, qué gusto. Me fundo. Ahora me comería unos carquiñolis”
Castanyes a Casa Cristo
Dijous a mig matí anem a buscar el Sergi a Sant Julià. Vam arribar dimecres al vespre de Dorres i el vam deixar a casa content del corindó a la portalada de Saga i dels carquinyolis que vam comprar a Puigcerdà tornant de Dorres. Pujant a Encamp, ens torna a parlar de la Sylvie Candau i dels seus coneixements d’art popular i diu que hem d’anar a veure cal Mateu, a Santa Llogaia, perquè la Sylvie li vol ensenyar el museu. Hi anirem, Sergi.
Arribem a Encamp i avisem el Robert Lizarte per telèfon, perquè em va dir que volia sortir a rebre el Sergi i la Juana “amb tots els honors”. Ja ens espera a la porta de casa Cristo, cepat, amb aquella rialla ferrenya i la mirada viva, encesa. “Bon dia, Sergi, benvingut. Buenos días, Juana, tu eres Juana la molinera de Consuegra, eh. Jordi nos cuenta a menudo de ti. Esta es tu casa”. Entrem i la Juana té un repunt dels seus: “Robert, pero qué rincón, qué recancho! Y este perrito dulce”. “Perrita –li respon el Robert–, y sí que es dulce, se llama Mel, miel.” Per fer-li pujar l’escala ajudem el Sergi, el Robert per davant, agafant-li les mans i la Juana i jo aguantant per darrere. “Ja pujo, ja pujo”, fa el Sergi. A mitja escala, ens arriba la flaire antiga i eterna del foc a terra encès i en ser a la sala el Sergi li diu al Robert: “Avui sí que em fas feliç, Lizarte. Avui sí”. Amb el Sergi seiem davant del foc, mentre el Robert li ensenya a la Juana les estances. Ella li va dient: “Qué nidos, cuantas cosas”. Sento que també li diu: “Te vienes cuando quieras con Jordi unos días a Consuegra, va, y verás los molinos y vuestro Clavileño”. I el Robert de seguit: “I tanto que iré!. Mira la alcoba. Después subiremos a la golfas, ahora a torrar castañas!” I el Robert, amb el seu tarannà animós i desvetllat, fa seure la Juana al costat nostre mentre posa la paella foradada al foc. Si no l’hagués encès abans, diria que amb la seva penetrant mirada l’encendria i tot.
El Sergi, asseguts a les cadires de boga, li explica jocós a la Juana aquella vegada, allà pel segle XI, que vam torrar castanyes al monestir d’Elins. Riu com un nen de noranta-quatre anys i ens encomana el riure a tots. La Juana, que sap que és l’aniversari del Sergi, li diu al Robert: “Castañas a cascoporro, tantas como los años de Sergi. Y que sean muchos más!” Mentre les castanyes es comencen a torrar, el Robert treu la ratafia, tot joiós. Brindem: per molts anys, Sergi!