Tabú

Dijous podíem llegir la notícia del suïcidi d’un pres a la Comella quan li restava poc temps per sortir. No és, com a mínim no era, habitual que els mitjans es referissin explícitament a l’abandonament voluntari de la vida. Existia la creença generalitzada que una informació d’aquesta mena creava un efecte crida, o d’imitació.

Per això no hi veiem imprès que una persona es llancés pel balcó o la finestra d’un pis alt. Com a màxim “es precipitaven”, si no “queien”, com es diu de tant en tant amb relació als trens, o “metro” de Barcelona i la correspinent interrupció del servei.

Per evitar l’execució d’aquestes decisions fatals es va crear a Espanya el “telèfon de l’esperança” i fa poc en aquestes valls la “línia verda”, més o menys homòloga. A l’altre extrem del fil, persones voluntàries amb formació específica intenten treure del cap de qui demana l’ajut –que quan el demana no sembla del tot convençut en fer el pas– o, com a mínim, donar temps per aconseguir-ho.

Literatura no en falta. Tot i que fa temps sense veure-la en cartellera, cal recordar la comèdia amable Prohibido suicidarse en primavera, de Casona. I en un altre extrem, el Suïcidi, manual d’ús, que algú va tenir la mala pensada d’editar-lo fa ja uns quants anys”.

Les idees suïcides, d’altra banda, acostumen a anar associades a la depressió crònicament diagnosticada, i el tòpic vol que assaltin els pacients més aviat a la tardor, amb la pèrdua d’hores de llum solar, la pèrdua de fulles d’arbres i d’altres components que semblen incitar a la nostàlgia, l’enyorança de persones properes i perdudes; en definitiva, una tristor generalment associada a circumstàncies externes, tot i que no sempre, i que per això el tòpic vol que ataqui a la tardor.

En cas de dubte sobre una malaltia d’aquesta mena, com sobre qualsevol altra, el que cal és anar al metge especialista o al psicòleg, capaços de fer-nos una bona “neteja” de les boires del cap. I si és possible sense medicació química, millor.

Unes bones racions de castanyes torrades, panellets i moscatell –sense passar-se amb el darrer- sense dubte haurà estat un bon tractament puntual en la posobra o el mateix dia de Tots Sants. I només anar al cementiri per visitar els i les que se’ns avançat en el traspàs si ens sentim prou forts, si la nostàlgia s’ha endolcit i ja no comporta l’amargor dolorosa d’abans.

Aviat arribarà l’advent, podrem portar la canalla o tornar a la infantesa i anar a la tarda davant l’oficina de turisme d’Encamp –per esmentar un lloc ritual- a recollir la dolçor dels caramels que, sense treure el cap ni ser reconegut, segurament sortiran de les mans d’aquesta mena d’home per a tot de la parròquia que és el “tocayo” Lizarte. I que mai no ens falti.

Bastant abans, quan arribi dilluns, coneixerem ja els resultats del “pont” turístic d’aquests quatre dies i, si com acostumava a passar, hauran estat molts i moltes arribats de frontera enllà –més per la del Runer que per la del Baladrà- per comprar regals de Nadal, com a mínim diferents dels que trobarien fàcilment a casa seva, tot i que cada vegada sigui més difícil avançar aquí les novetats tan habituals quan Espanya encara no era un “dels 27”, ni a tan bon preu, tret de les ofertes i rebaixes que fa anys s’acostumen a avançar.