Les campanes

Després de penjar la campana restaurada, Bàrbara, al campanar de l’església de Sant Serni de Canillo, m’agradaria explicar el rol que tenien i tenen les campanes.

Temps enrere, a cada poble hi havia un campaner que feia també de sagristà.

A Canillo n’he conegut tres: un de cal Mestrança (casa desapareguda) i dos de ca l’Agustí, padrí, i oncle de Francesc Camp (exministre i excònsol).

Tocaven les campanes a punta de dia i al capvespre, era l’àngelus o l’oració. Al matí, la gent es llevava i al vespre anava cap a casa. Al migdia, a Prats, també les tocaven al migdia, perquè els que eren als camps baixessin a dinar, però algun portava un rellotge de butxaca. Ara a Prats no es poden tocar perquè han desaparegut les cadenes i s’hauria de pujar al llosat.

A l’hora de missa feien un toc, dos tocs, tres tocs. Dijous Sant i Divendres Sant no es podien tocar. Els nens amb garraus anunciaven els oficis.

Es tocaven ben fort per les festes: bateig, casament, festa major (aquesta encara es toca ara).

Quan hi havia un sinistre, foc, aiguat... es tocaven ben fort. Quan es va cremar el santuari de Meritxell, la nit del 8 de setembre del 1972, les van tocar a les dues de la matinada.

Per una defunció i enterrament toquen molt lentament.

Les campanes tenen normalment un nom femení. A Sant Serni de Canillo es diuen Saturnina, la grossa (1618), les mitjanes, Maria (1486) i Bàrbara (1833), i la petita, Sant Roc (1901).

Abans el campaner les tocava amb una corda; ara és tot automàtic.

A Canillo, Robert Lizarte, gran coneixedor, ha creat un grupet que per les grans festes pugen dalt del campanar i les fan tocar amb el batall. El campanar de Canillo és el més alt d’Andorra (27 metres). A l’església de Canillo hi ha unes campanilles o carilló a dins de la paret. Es toquen amb una corda i un manillar.

Canillo és la parròquia que té més esglésies, així que també més campanes.

Meritxell: dues al santuari vell, cinc al nou; Sant Miquel de Prats: dues; Sant Serni: quatre; Santa Creu: una; Sant Joan; Sant Antoni de l’Aldosa: una; Sant Jaume Ransol: una; Sant Pere del Tarter: una; Sant Bartomeu de Soldeu: dues; Sant Pelegrí del Forn: cap (particular). En total, dinou campanes.

Al comú de Canillo, abans de començar un consell sabut el cònsol diu: “Avui dia... amb campana tocada.” Ara no es toca cap campana.

Al Consell General, en començar toca una campana el conseller major de Canillo.

A França, quan es va acabar la Segona Guerra Mundial van fer tocar molt fort totes les campanes de les esglésies del país anunciant la victòria.

Al llibre de Victor Hugo Notre Dame de Paris, el campaner, Quasimodo, “sonneur des cloches”, personatge diforme, n’han fet pel·lícules, dibuixos animats, etcètera.

Una anècdota. Fa uns quants anys van robar la campana del Tarter i més tard el lladre es devia penedir i la van trobar davant de la casa d’Andorra a París.

Finalment, es diu fer campana (no anar a classe), sentir tocar campanes (no saber bé el que sent), ets un tocacampanes (un que no sap ben bé el que fa).

Prou de tocar campanes, que quedaríem eixordats.

Gràcies al Sr. Robert Lizarte per les seves informacions.