Pel bé comú

A les darreries d’aquest novembre és prevista la lectura del manifest titulat Per una Andorra en diàleg pel bé comú. Reorientar l’urbanisme per recuperar la qualitat de vida. L’han pensat i redactat una colla de ciutadans decidits, moguts per la sensibilitat cap a l’entorn de convivència, això és, els pobles i les viles conformats per carrers, places i els edificis que s’hi basteixen. Veuen, com veiem tots, que la densitat urbana creix a un ritme asfixiant, dels que només es donen a les grans conurbacions, les grans ciutats amb milions d’habitants que viuen dins una contínua remor que els acampa per totes bandes. És el soroll del trànsit rodat, sense el qual voltar per la gran ciutat requeriria molta estona a peu o a cop de pedal, moviment que no tothom pot fer sigui per edat, sigui per xacres que impedeixen moure’s per un mateix. Aquesta manera de viure a les ciutats, l’atapeïment, la condensació, de fa uns anys l’urbanisme oficial mira de fer per frenar les conseqüències negatives associades, i s’elaboren plans d’esponjament: derribar àrees de cases poc salubres, obrir places, plantar arbrat, privar la circulació de cotxes i motos segons quines hores, tancar el trànsit els diumenges al matí, etc. Són respostes adequades a la sensibilitat per tenir una millor qualitat de vida i aquest camí, el de repensar l’urbanisme a les ciutats, és justament el requerit al manifest Per una Andorra en diàleg pel bé comú. Reorientar l’urbanisme per recuperar la qualitat de vida.

Qualitat de vida, sí, un concepte, una manera de dir que la vida en un indret, en un poble, es manté en una dinàmica equilibrada entre les cases i els habitants o l’entorn que els envolta. Un entorn saludable, fet a mida humana, aquella la qual no fa por a l’hora d’anar pels carrers i convida a seure a les places, a entaular diàleg amb qui comparteixes els espais comuns. Qualitat de vida que sovint es confon en nivell de vida i per aquí és on es comença a desvirtuar el veritable significat de qualitat de vida. Un nivell de vida alt, entès com a disposar de molts diners per destinar-los a viure, no necessàriament equival a una bona qualitat de vida. Aquesta es valora quan el conjunt d’elements que ens envolten proporcionen un ambient agradable, sense angoixes, sense sentir-te agullonat ni pressionat per allò que t’envolta. Per exemple: qui no prefereix un carrer amb arbres que no pas un carrer despullat? Qui no prefereix una plaça amb verdor que tot sigui ciment i grisor? Qui no prefereix anar per carrers amb un trànsit de cotxes i motos que circulin a una velocitat adequada a les petarreres de les motos i dels autos que condueixen esverats? Tot això, el bon conviure en podríem dir, és qualitat de vida. I com més artificis o components artificials ens envoltin, més se’n ressent la qualitat de l’entorn.

Aquestes afectacions, pròpies de grans ciutats, inherents a la seva dinàmica però que les administracions fa temps que miren de mitigar i encarrilar cap a una millora en l’entorn urbà, han aparegut en gran manera a Andorra, amb la construcció d’edificis arreu i amb una nova manera de construir immobles alts i mastodòntics, que no casen gens ni mica en una vall de muntanya del Pirineu. En efecte, les torres d’Escaldes han estat el detonant, la gota que fa vessar el vas, el toc d’atenció a la voràgine constructiva, a l’amuntegament indefinit i a la desaparició de camps i de prades. Si s’enfila aquest camí, el de construir a tort i a dret, viure en determinats indrets de les Valls d’Andorra serà un viure angoixant, on costarà respirar amb els pulmons i amb els ulls, perquè la sensació d’ofec, d’amuntegament, així ho farà sentir. I no parlem de la manca o l’escassa disponibilitat de recursos naturals, com l’aigua, com l’espai comú de passeig, de trobada, d’esbarjo. S’hi referia el Delfí Roca dimecres en aquesta Tribuna i segurament se’n parlarà més –se n’haurà de parlar– si es vol una Andorra a mida humana, no pas una Andorra desmesurada, desavinent, congestionada en extrem i lletja.

Fem vots perquè el manifest emanat d’unes persones que vetllen per una Andorra amb bona convivència i qualitat de vida, que de petites van poder viure i gaudir, arribi a donar fruits i des d’ara, perquè és urgent, l’urbanisme comunal i del país en conjunt es reorienti, s’adreci cap a fites justes i tingui en compte, pel bé comú, els veritables valors vitals d’una societat sana i equilibrada.