No sentir-se identificat

El títol ja quasi sembla un delicte. I ja no sé si no sentir-me identificat amb algunes coses que succeeixen al país i arreu del món podrà arribar a considerar-se un delicte. Amb els temps que corren i les últimes tendències, qui ho sap? Almenys, de moment, l’opinió és lliure.

No em sento identificat amb tots els estaments i circumstàncies que mantenen a la presó una persona jove que va introduir al país marihuana CBD, quan aquesta mateixa herba es podia comprar a botigues del país amb bossetes preparades per fer infusions. Més enllà de les raons esgrimides, lleis aplicades i tot el que es vulgui, des del meu punt de vista és una injustícia tan, tan gran que, no, no em sento identificat.

No em sento identificat, perquè si els cognoms fossin uns altres i formessin part de l’ADN del país, aquest noi no hauria passat ni un sol dia a la presó. O, bé, potser, l’haurien espantat una mica, però, perdonin que ho digui d’aquesta manera, el pedigrí és el pedigrí, i aquí, com malauradament a la majoria de llocs, tot sovint paga qui és més dèbil. O tenen algun dubte que si la família fos andorrana de tota la vida el noi sí que estaria arrelat al país, no hi hauria risc de fuga i no hauria passat per la presó?

Sí, som un país exemplar en el bon funcionament i compliment de les lleis, però no s’enganyin, el cas que ens ocupa és d’una manca d’ètica i d’empatia envers l’acusat que fa por. Aquesta obcecació fiscal sembla treta d’una mala sèrie de Netflix, per personatges que volen salvar-nos d’una amenaça externa que sols existeix al seu imaginari. Sí, Andorra sempre ha estat un país modèlic en la lluita contra la droga; em sembla bé, però el CBD ve a ser com els cigarrets de xocolata que feia cagar el tió.

Abans, quan encara no teníem Constitució, m’emprenyava si a Espanya em deien, tot sovint, que Andorra era un país quasi feudal. Em feia molta ràbia. Però actuacions com la del CBD ens posen a l’altura de països en els quals les lleis s’apliquen de manera tangencial.

Com acabarà la història? Ho sabrem aviat. Però hauríem de confiar en una sentència justa. Confiar que encara que sigui de manera simbòlica, al final es faci justícia. Encreuem els dits, tot i que el temps passat a la presó no li tornarà ningú.

I sí, acabi com acabi aquest judici, des d’aquesta tribuna el meu suport al jove, a la seva mare i a la gent que d’alguna manera o altra els ha fet costat.