Pujar a Engolasters

Agafar la carretera d’Engolasters és passar del brogit de les Escaldes i d’Andorra la Vella a una estona de calma i de repòs. Tot un tresor d’estona, perquè no queden gaires indrets propers a les dues grans viles andorranes que ens ho puguin fer dir i escriure. És tanta la proliferació d’edificis, de vials eixamplats, de fanals il·luminant les nits de les carreteres, que aquella sensació de fa uns anys, en anar d’una parròquia a una altra encara envoltats de natura primigènia, ha passat avall, s’ha acabat, ja no és possible de notar. De Sant Julià de Lòria a Andorra la Vella i les Escaldes és un contínuum urbà i des de les Escaldes cap a la Massana, entre túnels i embocadures de túnels, eixamplaments de vials i cases, el fet ve a ser gairebé igual. De la Massana amunt, cap a Arinsal, tres quarts del mateix. Haurem de pujar fins a Pal per tirar cap al coll de la Botella per notar-nos envoltats d’allò que se’n diu amplitud d’espai. De la Massana a Ordino, també trobarem ençà i enllà. D’Ordino en amunt, no és la mateixa sensació, però poc n’hi falta.

Si agafem l’altra ribera, la de la Valira d’Orient, des d’Escaldes, cap a Encamp, ho trobem també obrat en la majoria del trajecte. D’Encamp a Canillo, una mica més d’aire, però res a veure amb una carretera entre pobles com era fa vint anys. De Canillo en amunt i fins a Soldeu, també la ruta queda tatxonada de murs i d’edificis. I de Soldeu a les Bordes d’Envalira, si fa o no fa. És només de les Bordes d’Envalira cap al cap del port, quan l’alliberament visual i l’esponjament vital és possible. Per això Engolasters i la carretera que hi porta, podem dir que és un dels pocs racons de calma propers a les Escaldes i Andorra la Vella. I no és perquè no s’hi hagi construït, tant als peus com al cap, però dels cinc quilòmetres que hi ha entre el trencant d’Engolasters i el Pla d’Engolasters, en trobem ben bé la meitat en estat podríem dir pur. I això, enmig de tanta construcció, és un gust. A més, la carretera és d’amplada normal, sense haver patit cap eixamplament, cosa que permet veure les parets de pedra i els portells de les finques com una estampa de senzillesa inusual.

Ara, a la tardor, en pujar a Engolasters, el trajecte ens és més plaent, per l’ofrena de fulles dels roures i dels bedolls, per l’escriptura que fan les branques, invisible quan els vesteix la verdor de primavera i estiu. Roures i bedolls pujant a Engolasters, roures i bedolls desapareguts d’altres carreteres del país, gairebé us podem dir relíquia, sagrats roures i bedolls de la carretera d’Engolasters. Ens recordeu els roures que hi havia pujant a la Massana, al trencant d’Anyós i de Sispony. Ens recordeu i ens feu reviure l’embolcall natural de l’Andorra primigènia. I mentre avancem amb el cotxe, de pujada o de baixada, fem per anar a poc a poc, com per evitar-vos el brogit i a la vegada fer-vos reverència. Que tingueu llarga vida, roures i bedolls de la carretera d’Engolasters.

Arribats a les bordes d’Engolasters, sant Miquel, discret i en silenci de segles, diu que ja hi era quan aquells andosins amb escut rodó i falcata que el Jordi Casamajor ens descobreix gravats a les roques, campaven per Engolasters. Encara no hi havia la torre campanar, ni l’església, ni cap de les bordes, però ja hi havia amuntegament de rocs, cabanes fetes amb pi i sostre de boix, comets a la font, bels d’ovelles i conreu de blat. La creu del capdamunt de caputxó del campanaret, que lluu al sol, era en aquells temps dels andosins primers, un vencill d’herba trenada, per marcar l’indret –sagrat, com ara– des d’on el sol de matí indicava a l’ensotada vall les aigües caldes i l’ampla prada i alhora pentinava amb llum neta els cims de Carroi, d’Enclar, de Padern i del Bony de les Neres. El mateix indret des d’on el sol de tarda daurava les pastures andosines d’estiu de Prat Primer i de Claror, mentre arribava l’hora d’encendre el foc i allarar-se en la nit, tot fent rotllana de paraules noves del dia amb altres ja escoltades. S’hi afegia mossèn Cinto, mentre unes mans treballadores resseguien la pastera casolana i en feien remàstegues que donarien uns panellets gustosos de caliu, mentre a fora la primera neu ho emmudia tot.