Artistes de carrer

Andorra, en tant que país turístic, seria molt més interessant amb artistes de carrer: caricaturistes, contacontes, humoristes, retratistes, músics, poetes, faquirs, contorsionistes, acròbates, ballarins, cantautors, paisatgistes, il·lusionistes...

París no seria el mateix sense Montmartre. Silver Lake (Los Angeles), Joordan (Amsterdam), Sodermalm (Estocolm), Palermo Soho (Buenos Aires), Greenwich Village (Nova York), Shoreditch (Londres)... Tots aquests barris bohemis són molt ben valorats pels turistes.

Els nens aprecien molt els pallassos, mags i malabaristes. Això provoca, lògicament, la satisfacció dels pares i estimula el seu interès per tornar a optar per Andorra com a destinació turística. Als nens no els agrada mirar aparadors i comparar preus de productes.

Els nostres jubilats serien més feliços. En lloc d’avorrir-se mirant la tele se sentirien més motivats a sortir al carrer. Guanyarien molt en alegria, igual que tota la resta de la societat. Si a algú no li agrada veure una parella ballant tango, simplement no s’atura a mirar l’espectacle, però no el molesta.

Es gasten molts diners públics en millorar l’experiència dels turistes al carrer. Un canvi de lleis que permetés l’activitat dels artistes superaria en molt el que s’aconsegueix amb aquestes campanyes tan costoses. Un canvi amb conseqüències exclusivament positives.

A Andorra, aquest patrimoni cultural immaterial és inexistent. Suposo que les autoritats ho relacionen de manera molt errònia amb la mendicitat. No comprenen el seu enorme potencial de transformació dels carrers, places i barris del nostre país. Els comerços de les zones menys cèntriques se’n veurien clarament beneficiats. El nivell cultural de la nostra ciutadania milloraria considerablement.

Parelles d’enamorats que es poden fer una caricatura com a record de les vacances pirinenques. Pares feliços perquè veuen els seus fills fent-se un tip de riure amb un pallasso. Gent gran gaudint dels pasdobles de la seva joventut. Amants del fitness admirant les habilitats d’un mestre de ioga. Un imitador de famosos que pots veure en directe a la teva hora del dinar.

A cada parròquia hi ha diverses zones que demanen a crits aquest canvi d’imatge. Espais en què resulta molt fàcil imaginar la presència d’aquest tipus de cultura.

Comprenc la prohibició de demanar almoina a la via pública, perquè és perjudicial per a la satisfacció del turista al carrer. Però un caricaturista no demana almoina: ofereix un servei. Els interessats en el tipus d’art que practica poden aprendre molt observant com treballa; molt més que seguint tutorials de YouTube. Pots interactuar amb ell, demanar-li consell o que t’aclareixi certs dubtes. Això amb YouTube resulta molt poc àgil. Un desaprofitament de beneficis frustrats per lleis incoherents.