Mil dies de conflicte bèl·lic

Ahir es van complir els mil primers dies de la guerra causada per la invasió russa d’Ucraïna. Exposo avui tres raonaments principals que requereixen el suport del món occidental a la causa ucraïnesa.

1. Respectar els compromisos d’obligat compliment solemnement firmats.

Els Estats Units d’Amèrica, la Gran Bretanya i França varen firmar la garantia de seguretat, per la qual s’obligaven a defensar Ucraïna de qualsevol atac exterior, i es van comprometre a afermançar la seva sobirania.

Paradigma del despropòsit, Rússia, que és precisament qui ha originat el conflicte, era el quart signatari del memoràndum. Mai un país havia caigut tan baix com en aquest exemple d’incompliment i de no respecte als acords assumits.

Una de les condicions sine qua non si volem mantenir una mínima coherència és el respecte dels valors adquirits des de la fi de la Segona Guerra Mundial, fa més de 80 anys.

Vergonya infinita a qui sense cap forma de retraïment ignora tots els tractats firmats, i vull afegir que aquest greu mancament avala que tots els tractats subscrits per l’estat rus estiguin sota suspició.

En contrapartida de la seva desnuclearització, Ucraïna, que era la tercera potencia atòmica mundial, va signar el tractat de no proliferació nuclear i es va desprendre de 3.000 ogives nuclears que tenia en propietat.

Ignorar avui les lleis de l’ordre internacional per part de les principals potències occidentals equivaldria a obrir un perillós període d’incertesa i l’esvaïment de tot control, i el reconeixement de la llei de la força obriria a cada estat la possibilitat d’actuar sense limitacions contra el seu veí, eventualitat que el planeta ja presenta avui en nombroses localitzacions.

2. Més enllà de l’obediència del dret internacional que garanteix el respecte i la seguretat de la integritat dels països, no es pot regalar el país més gran d’Europa gratuïtament a Rússia.

Ucraïna, d’una extensió de 603.000 quilòmetres quadrats, és un productor i proveïdor clau en matèries tan significatives com són les seves terres fèrtils, d’una superfície de 42 milions d’hectàrees i 20 metres de profunditat capaces d’alimentar més de 500 milions de persones, o les seves terres rares, amb importants quantitats de minerals com titani, liti, beril·li, manganès gal·li, urani, zirconi, grafit, apatita, fluorita i níquel, matèries de les quals posseeix quantitats que oscil·len entre el 7% i el 15% de les reserves mundials.

La captura d’aquesta riquesa per part d’un país tan poc fidedigne com Rússia deixaria el món occidental a la mercè de xantatges permanents.

A tall d’exemple, Ucraïna és el cinquè productor mundial de blat, amb la particularitat que és un dels que més exporten perquè la seva població no consumeix l’excedent obtingut. Abans del conflicte exportava més de 25 milions de tones anualment.

Algú vol dependre del control de Putin per a l’abastiment i el preu del pa que menja?

Cedir en la defensa d’Ucraïna i deixar que el país agressor obtingui el botí que pretén seria un error irreparable que autoritzaria els nostres nets a venir a escopir sobre les nostres tombes.

3. Si fins ara els ajuts camuflats de països com la Xina o l’Iran consistien en l’aportació de munició i logística, l’entrada de Corea del Nord en el panorama de la guerra constitueix un fet major de greus conseqüències i situa la realitat en una nova dimensió.

Si ja no sabien què fotien els russos a Ucraïna, ara ens hem de demanar què pebrots foten els nord-coreans aquí.

En tot cas, aquest fet afegeix dramatisme i perill a la internacionalització del conflicte, i obliga a aportar tots els mitjans necessaris per no provocar un canvi d’ordre mundial que no beneficia ningú.

Aquest darrer moviment indica clarament que en realitat el que pretén Putin és universalitzar el conflicte.

De moment ho ha aconseguit amb la concessió del president Biden d’autoritzar l’ús de míssils de llarg abast dins el mateix territori enemic.

Demaneu si no a Corea del Sud o al Japó què en pensen.