El 13,5º

Hi ha una dita en castellà la qual subscric plenament i és aquesta: “El vi entra, la veritat surt.” Tard o d’hora, la veritat sempre acaba sortint.

Avui vull compartir amb tu, que m’estàs llegint, una història. Una història que m’ha deixat tocada pel fons però, sobretot, per les formes.

Pel títol, 13,5º, podries pensar que parlarem de vi, de la dificultat de ser viticultor, del patiment i de les inclemències climàtiques que poden afectar la maduresa de la vinya, del treball laboriós abans, durant i després d’una verema.

Si ens parem a analitzar-ho, el procés de maduració podria assimilar-se, segons com, al procés de gestació d’un fill: nou llargs mesos per sostenir-lo als teus braços i respirar, per fi, perquè gràcies a Déu, a la ciència i al bon comportament durant l’embaràs, has portat al món un infant amb salut.

El procés d’elaboració d’un bon vi requereix molts factors, però, sobretot, és fonamental la dedicació i l’esforç d’aquells que han sembrat la vinya, l’han cuidada, n’han recollit els fruits si la meteorologia ha estat clement, per finalment embotellar-lo i desitjar, amb totes les seves forces, que tu i els teus pugueu brindar i gaudir-ne en ocasions especials.

Procés idèntic si el transposem al món dels negocis. Concretament, al món de la restauració, que és, al meu entendre, una feina absolutament vocacional, dura, no, duríssima, on les hores no es compten en minuts i la gratificació es rep en forma del somriure del client satisfet i de la seva fidelització.

Arribats a aquest punt, entendreu que el títol de 13,5º es refereix al local de la Judith i el Robert, que a final d’aquest mes de novembre desapareixerà.

Repeteixo per als qui fins ara no n’heu estat assabentats: el 13,5º, mític local a tocar la vora del Valira amb vistes al Parc Central, tanca definitivament les portes a final d’aquest mes.

Recordo fa nou anys, quan la Judith i el Robert s’hi van instal·lar, també el Toni del PartyFiesta i la Nelly amb la seva perruqueria. Aquella zona l’anomenaven The Death Valley. “No hi ha més preguntes, senyoria.”

Uns locals freds, amb quatre parets de vidre que semblaven provisionals.

Però ells, tots plegats, hi van apostar.

Les primeres anyades van ser dures, però la Judith i el Robert van seguir cuidant aquella vinya, convençuts que algun dia portaria els fruits necessaris per fer una bona collita.

A poc a poc van saber guanyar-se la seva clientela, amb el somriure del Robert mentre la Judith es quedava al comandament de la cuina freda, amb una carta senzilla però de qualitat, una atmosfera propera que et feia sentir com a casa. Era un espai on trobar-te amb gent d’aquí, on s’han compartit multitud d’històries, celebrat aniversaris i festes, rialles, i algun mal d’amor que oblides mentre comparteixes una copa de vi en companyia dels que t’estimen i et fan costat. Molts estius i vacances escolars, ajudats pel seu fill, perquè en paraules del Robert: “El jove ha de saber què és treballar.”

Un lloc on el dia més comú podia transformar-se en extraordinari per retrobar-te amb gent que feia temps que no veies, en aquesta Andorra que segueix creixent i segueix donant la benvinguda a tots els nouvinguts.

Paciència, esforç i dedicació. Aquesta família no ha deixat de treballar, fent pinya, al peu del canó, seleccionant cada detall amb la mateixa cura que s’escullen els millors raïms.

Però les inclemències que no són meteorològiques, sinó de l’entorn econòmic en què estem immersos, han fet inviable poder seguir endavant.

Andorrans pels andorrans. O la fal·làcia d’un Virtus Unita Fortior que deixa de tenir sentit perquè, si puc triplicar-te el lloguer a costa de recollir-ne ara els teus fruits i oferir-los a algú de fora que estigui disposat a pagar-m’ho, doncs ho faré.

La Judith, el Robert i el 13,5º deixaran enrere no solament un espai que han aixecat amb el seu esforç, sinó també un projecte de vida.

Tinc l’esperança que, com un bon vi, el 13,5º trobi, en el seu nou emplaçament a Escaldes, a l’antic local conegut per tots com el Gufo o el Mussol, un nou terroir on créixer de nou i amb més força que mai, i que hi puguem gaudir d’aquestes pròximes festes de Nadal.

Serà dur, no en tinc cap dubte, però, passi el que passi, l’esperit del 13,5º, construït sobre la base del treball, la dedicació i l’esforç, romandrà inquebrantable.

Us desitjo molts èxits en aquesta nova aventura perquè us ho mereixeu.

Permeteu-me brindar pel vostre futur amb la Copa de Pitàgores, símbol de la mesura justa i de l’equilibri necessari, que es buida quan la cobdícia supera el seu límit. I, com que em sembla molt injust tot això, com tantes altres coses dissonants que ara mateix estem veient al nostre país, havia de dir-ho perquè la veritat sempre surt.