A Cassà de la Selva canten

L’Àngel Madrià, editor del Grup Gavarres, em palplanta agafant-me del braç –acció típica d’ell quan vol remarcar una cosa– davant de l’església de Sant Martí de Cassà de la Selva, i amb l’altre braç m’indica el carrer d’Avall, que, provinent de Girona, seguia pel carrer del Raval i anava cap a Sant Feliu de Guíxols: “Del bisbat al monestir de Sant Feliu de Guíxols, a passar revista”. Avancem uns metres i trobem el carrer del Pare Agustí, just per on seguia l’antiga via cap a Barcelona. Al número 1 hi té i em mostra les estances de l’Editorial Gavarres, disposada als baixos d’una antiga ferreria. Només entrar, noto una tibada al sentiment, perquè és el primer cop que visualment em faig cabal de la feinada conjunta d’Editorial Gavarres, de la molta feina que fan. A part de les col·leccions de llibres de treballat contingut i acurada edició, gaudeixo mirant les poselles amb els números apareguts fins ara de totes les revistes que surten del seu forn, les quals, com em diu l’Àngel Madrià, “es distingeixen per estar a cavall entre una revista i un llibre, amb la intenció de ser una eina útil per conèixer a fons la història més propera, explicada per la mateixa gent del territori. Són un testimoni escrit i gràfic d’un espai, d’una gent i d’un temps”. I exactament és així. Les quatre capçaleres, de sortida bianual: Gavarres, amb 45 números, Cadípedraforca, amb 37; les Garrotxes, amb 34; Alberes, amb 31 i la més recent, Garona Nogueres, amb 8 números, s’han convertit en aquella eina de cultura que ens plau de llegir i de contemplar. Textos ben travats i fotografies triades que són cultura de cada encontrada de la qual tracten. Cultura de batec proper, cultura dels voltants, cultura de veïnatge, cultura ran de terra. 

A Cassà de la Selva la cultura va ressonar també en forma de cançons el cap de setmana passat. S’esqueia la vuitena edició del Festival Càntut, associat al projecte Càntut, nascut l’any 2012 amb la voluntat de recollir i difondre el patrimoni musical de transmissió oral de les comarques gironines. Ja crescut i consolidat, en els dotze anys de vida, aplega un arxiu amb més d’un miler i mig de cançons amoroses, picaresques, infantils, religioses, històriques... recollides per caçadors de cançons i cantades per persones grans. I per tal de fer viure aquests repertoris, organitzen des de fa 8 anys el festival Càntut, que es duu a terme durant la tardor a Cassà de la Selva. Això ho compaginen amb les seves produccions, projectes amb vida pròpia que enllacen la tradició oral amb l’actualitat. La feinada, la lloable feinada del projecte Càntut, va ser reconeguda per la Generalitat de Catalunya l’any 2022, amb el Premi Nacional de Cultura, pel seu treball amb el patrimoni musical de tradició oral. Ens hi afegim tot agraint i valorant la seva tasca, a l’Albert Masip i al Francesc Viladiu, ànimes del projecte.

El Càntut passa, succeeix, té lloc als carrers i les places de Cassà de la Selva. Hi acut molta gent, però sense que sigui una gernació de treure el cap i prou. Són assistents amb ganes de participar, més quan del que es tracta és de cantar. I de cantaires en queden pocs dels que ho feien durant els quefers de cada dia. Les anomenades cançons de treball, per exemple, amb les que la Maria del Mar Bonet fa anys va començar la seva vida de cantant i ens regala intercalades encara avui en dia en els seus recitals. O les cançons dites cançoneta nova, veritables cròniques d’allò que passava de comú o d’excepcional, de trist o d’alegre, quan ni diaris, ni ràdios ni televisions existien. Tot un extens, perquè eren cantades arreu on hi havia vida, repertori viu i en moviment, malauradament avui en dia gairebé del tot desaparegut degut a l’èxode rural que ha buidat cases de pagès, llogarrets i pobles. Per això és tan important el fet de recollir, com fa el projecte Càntut, seguint les petjades de qui fa cent anys ho feia amb l’Obra del Cançoner popular, acomboiats per Joan Tomàs, amb qui col·laborà un jovenet Esteve Albert que amb els anys emprendria aquí a Andorra el pessebre vivent d’Engordany –l’any vinent farà setanta anys de la primera representació–, fent justament ús de les cançons de tradició oral a l’hora de donar cos i ànima al pessebre vivent d’Engordany, el primer –fa de bon recordar– de tots els que vindrien després. A Cassà de la Selva, i per quarta vegada, un altre recollidor de cançons, amb 60 anys de treball incansable, l’Artur Blasco, dissabte al vespre cantava i ens feia glatir tot veient-lo a l’escenari, tan vital i animós als seus 91 anys.

En el marc del Càntut, podeu veure a Cassà de la Selva l’exposició Cantàvem, cantem... i cantarem! fins al 22 de desembre, els caps de setmana al matí, a Can Sixtu Viñas. Si hi aneu, Cassà us farà notar la sentor de les properes Gavarres, aquella sentor de suro que en destapar una ampolla de vi ens arriba endins. I potser, si teniu sort, podreu tastar la coca del Taper, presentada talment com si fos una panna de suro de les que fan servir els tapers, morena per sobre, flonja de sota, una idea de l’Àngel Madrià materialitzada pel pastisser Jordi Reverter, de la família Cristià, la cinquena generació de la fleca i pastisseria Nèctar de Cassà de la Selva, que celebren 150 anys oberts. I si s’escau que trobeu l’Eloi Madrià, germà de l’Àngel, culminareu amb escreix la visita a Cassà de la Selva, perquè us encomanarà la sensibilitat i força tot parlant-vos dels suros i de la riquesa social i cultural dels boscos de la Gavarra, o de les Gavarres. Per molts anys, Càntut!