John Nash (part 1)

Molts potser conserveu a la memòria la pel·lícula Una ment prodigiosa, en què el matemàtic John Nash, lluitant contra les seves pròpies al·lucinacions esquizofrèniques, aconsegueix formular teories crucials per al desenvolupament de la teoria de jocs, un treball que anys més tard el portaria a guanyar el Premi Nobel d’Economia. A la gran pantalla, és especialment memorable la seqüència en què Russell Crowe, que interpreta Nash, resol el dilema de com iniciar conversa amb una noia en un bar universitari, competint amb els seus companys per captar l’atenció de la més atractiva. Aquesta escena exemplifica l’aplicació de la teoria de jocs, un camp que Nash va contribuir a definir.

Per a aquells que no estiguin familiaritzats amb aquesta teoria, és important destacar que la teoria de jocs no té res a veure amb les casualitats dels jocs d’atzar. És, en canvi, un mirall matemàtic que ens permet entreveure les estratègies que competidors utilitzen per maximitzar els seus guanys. En aquest context, cada jugador vol optimitzar el seu resultat i el benefici de cada participant depèn de les decisions dels altres. Un exemple clàssic és el dilema del presoner, en què dos acusats han de decidir si confessen o mantenen el silenci, amb el  destí a les mans de la decisió de l’altre.

Nash va resoldre aquest tipus de dilemes, desenvolupant el concepte de l’equilibri de Nash, que s’ha convertit en una eina bàsica per a l’anàlisi en les ciències socials. Ara bé, per què tot això és rellevant avui? Doncs bé, perquè quan analitzem estudis d’impacte econòmic i social, la teoria de jocs ofereix una metodologia valuosa per avaluar el comportament humà, calcular costos i beneficis i, en definitiva, determinar la millor estratègia davant de dilemes complexos, en què les decisions d’altres afecten moltíssim el resultat final.

Això ens porta a un tema candent: el dilema de votar sí o no al referèndum per a l’acord d’associació amb la Unió Europea. Podríem tractar aquesta situació com un joc teòric, tal com Nash ho hauria fet? No, la realitat és més complexa i resisteix a ser encotillada per les fórmules de la racionalitat absoluta. El model de la teoria de jocs es basa en la idea d’agents racionals, allò que en anglès es diu rational choice. I sabem massa bé que els humans som criatures capritxoses, sovint empeses per impulsos i emocions que no respecten les normes de la lògica matemàtica. Massa cops s’ha dit que els referèndums els carrega el diable i que es fa una pregunta precisa i els electors responen a una altra cosa. Pocs països tenen la pràctica de Suïssa. Això vol dir que hem de renunciar a trobar una resposta al dilema i no revelar les nostres preferències? Ni de bon tros. Altres camps, com l’economia conductual i la nova economia institucional, ens ofereixen eines per entendre millor els comportaments irracionals i com determinats dissenys institucionals ajuden a millorar les nostres decisions. Amb aquestes eines, potser ens ajudaran a resoldre l’enigma del vot.

Deixo per a una segona part i en un altre article les meves reflexions sobre el New Institutionalism, el Rational Choice i el Behavior Economics, i com podrien ajudar-nos a dilucidar el vot en el referèndum de la Unió Europea. Però abans d’acomiadar-me, no oblidem el darrer detall: aquest any, el Premi Nobel d’Economia ha estat per a James A. Robinson i Daron Acemoglu, seguidors del New Institutionalism i autors del llibre que porta per títol Per què fracassen els països. Sembla que, en la resposta, ja hem trobat una pista. Engrescador, oi?