Joves emprenedors, no us atureu mai!

Avui vull dirigir-me als/les joves emprenedors/es explicant la meva història i de com, de vegades, les idees més boges o els somnis més inversemblants poden fer-se realitat amb una mica de coratge, molta perseverança i una passió que et crema per dins.

Soc la Carla, una dona somiadora i vitalista. Estimo la meva professió, per això hi poso l’ànima, la vida i el cor en tot el que faig. M’apassiona la idea d’aprendre alguna cosa nova cada dia; encara conservo la capacitat de sorprendre’m i m’emociono amb els petits detalls. Crec que això és el que ha fet que, més que un treball, la cooperació en el desenvolupament i l’educació siguin les meves passions. No hi ha res millor que anar-me’n a dormir amb la satisfacció del deure complert, sabent que, per petit que sigui el meu gra de sorra, el meu objectiu sempre serà impactar positivament en la vida de tots aquells que confien en mi. Estic profundament agraïda pel camí recorregut. Com diu una cançó: “Gracias a la vida que me ha dado tanto [...].”

Soc la fundadora i presidenta d’una ONGD que va començar fa vint anys. Ho dic i encara em sembla increïble. No ho dic per presumir, ni de bon tros, perquè si una cosa he après durant aquest camí és que les coses grans no les fa una persona sola, sinó un equip, una comunitat. I que darrere de cada èxit hi ha moltes caigudes, molts errors i moments en què sembla que tot se’n va en orris.

Tot va començar quan era jove, com molts de vosaltres. Feia poc que entrava a treballar com a professora fixa a l’Escola andorrana, casa meva, amb moltes ganes de menjar-me el món però sense saber exactament per on començar. Així que vaig decidir fer el pas i vaig marxar a Llatinoamèrica de voluntària. Això va canviar la meva vida completament. Mai oblidaré el primer dia que hi vaig arribar. Hi vaig trobar nens que vivien al carrer abandonats, sense família, sense llar, sense accés a l’educació ni a la salut, sense identitat, completament sols, però el més fascinant és que alhora ho tenien tot: somriures, ganes de jugar, molta creativitat, res d’avorriment i, sobretot, esperança. Aquesta experiència va tocar alguna cosa dins meu. Em vaig adonar que amb poc es podia fer molt. I que si volia canviar alguna cosa, si volia contribuir a un món millor, havia de posar-m’hi. Aquí és on va néixer la llavor de la meva ONGD, Cooperand, però, sincerament, si algú m’hagués dit aleshores tot el que implicaria, no sé si hauria tingut el valor de fer-ho. I és que ningú t’explica que emprendre un projecte així és com pujar una muntanya russa sense cinturó de seguretat. Hi ha moments de gran eufòria, en què tot sembla possible, però també hi ha moments de vertigen, de dubtes, de por.

No són difícils els inicis, sinó tot el camí. Si miro enrere 20 anys, sembla un somni impossible pel temps invertit, el desgast emocional, físic i mental, les constants frustracions, la solitud, els obstacles, les negatives o la poca col·laboració de gent en certs moments.

Vull parlar-vos d’això, perquè moltes vegades ens venen la idea que si segueixes la teva passió, tot fluirà fàcilment. No és veritat. Seguir la passió requereix molt més que somnis. Requereix sacrifici i sovint moltes hores de feina que ningú veu. Però el més important és que segueixis endavant, que no deixis que els entrebancs t’aturin. Us puc assegurar que en vint anys he viscut moments molt durs. He comès errors, he perdut finançament, hem tingut projectes que no han sortit bé… Però, sabeu què? Cada cop que m’he aixecat ha estat gràcies a una cosa molt simple: la convicció que el que estava fent valia la pena. Sense una convicció ferma, molta perseverança i passió pel que fas, els grans projectes moren pel camí i s’obre pas una insatisfacció permanent difícil de suportar.

És més fàcil justificar aquesta insatisfacció amb el victimisme, ho fem tots. Perquè soc dona, soc home, soc massa gran o soc massa jove, soc de fora, perquè no tinc temps, no tinc diners, perquè no sé, no puc, no entenc, no em volen, soc fràgil, dèbil, corrent… sempre resulta més fàcil donar-li la culpa a un altre i quedar-nos amb el paper de víctima, que és molt més còmode però infinitament més covard.

No oblideu que la idea d’arrencar una cosa nova i desconeguda activa la nostra resistència, dubtes i pors. Però només es tracta d’obstacles mentals i emocionals que necessitem superar per passar de la supervivència a la prosperitat. La pregunta que us heu de fer és: estic prosperant o simplement sobrevivint? No tinguis mai por a emprendre per por a fallar o a patir, perquè el patiment és necessari per créixer i fer-nos forts, qui no pateix no evoluciona i cal tocar a terra per alçar el vol, sempre ha estat així.

Quan vaig tornar de Llatinoamèrica no tenia res més que una idea boja al cap: ajudar aquells nens d’alguna manera. I, és clar, a l’inici ningú em prenia gaire seriosament. “Com penses fer-ho?”, em deien. I la veritat és que no ho sabia del tot. Bé, no en tenia ni punyetera idea. No tenia un pla clar, ni diners, ni coneixements reals sobre cooperació internacional. Però una cosa sí que tenia, una passió enorme. I aquesta passió va ser la meva gasolina durant molts anys. Vaig continuar de voluntària cada estiu, per Nadal, combinant-ho amb les classes a l’Escola andorrana i vaig decidir estudiar per formar-me en aquest àmbit dedicant-hi moltes hores, moltíssimes...

A Andorra i des de l’escola vaig començar per poc, organitzant petites activitats per recaptar fons. Tot era molt humil i casolà. Sempre amb el suport de la direcció i els companys, alumnes, pares i personal de l’escola. Recordo que les primeres vegades que anava a parlar amb empreses o entitats públiques, gairebé ningú m’escoltava. I moltes vegades vaig tornar a casa amb les mans buides i el cor encongit. Però després d’una bona plorada, em tornava a aixecar, perquè sabia que si no ho feia jo, ningú faria res per aquells infants que per a mi ja tenien cara i noms, un passat terrible, un futur per descobrir i un lligam amb ells, difícil de trencar.

Un dels grans aprenentatges d’aquest viatge ha estat l’esforç i molt sacrifici. Quan estàs convençut d’alguna cosa has de ser tossut. Has d’aprendre a gestionar els nos, a suportar les crítiques i, sobretot, a mantenir el focus.

És fàcil desviar-se del camí quan les coses es posen difícils, però és en aquests moments quan has de recordar per què vas començar.

Vull fer-vos un apunt sobre la comoditat. La zona de perill està marcada per la comoditat. L’anomenada zona de confort.  Allà on les coses no són meravelloses, però tampoc són horribles, així que continues arreglant-te-les... Gravitem cap a la comoditat. Però a la vida tots tenim un destí per complir, un espai per omplir. I si no ho saps, prova de passar més temps amb tu. Un costum meravellós que no practiquem perquè no tenim la paciència d’escoltar-nos ni sabem el potencial que té. Proveu de passar més temps amb vosaltres, els resultats són meravellosos, ens dona pau, equilibri, alimenta l’intel·lecte, aguditza la intuïció, busca i troba respostes. Jo de jove era molt reticent, però amb els anys li vas agafant el gustet i els resultats són extraordinaris.

Vull ser sincera: he patit molt. Hi ha hagut moments en què he volgut llençar la tovallola. Quan emprens, et trobes constantment amb reptes econòmics, humans i emocionals. Hi ha hagut nits que no podia dormir, pensant com pagaríem els sous de l’equip local del mes següent, o com ajudar aquells nens que esperaven tant de nosaltres. Hi ha hagut moments que he sentit que no estava a l’altura, que el projecte em superava. Però, en el fons, hi ha hagut una cosa que sempre m’ha fet tirar endavant: la gent que m’envolta. Aquelles persones que creuen en tu, en el projecte i en la missió que t’has marcat. El pare i el marit, que són avui Cooperand, sempre han estat al meu costat.

El pare, la meva inspiració, que m’encoratjava en la distància i sempre el sentia a prop. Em va il·luminar en els moments de foscor i empènyer quan no tenia les forces. Em va propulsar tant que després de cinc anys de voluntària va acabar ell a Llatinoamèrica treballant de voluntari jubilat amb més dos mil nens a l’any durant quinze anys! El marit, el meu company fidel més lleial amb el qual estaré sempre en deute. Ell ha compartit amb mi més de la meitat d’aquest recorregut, sense ell, aquest somni només seguiria sent això, un somni. Va voler acompanyar-me allà on anava, volent descobrir què era allò que em donava la vida i va ser allà on ell també es va adonar que la forma més perfecta de felicitat és la que experimentes quan ajudes els altres.

Us explico això perquè la família i els amics que creuen en tu sempre seran peces clau en qualsevol aventura que vulgueu emprendre. Si volem escollir el camí de la transició no podem fer-ho sols, la col·laboració és fonamental. Envolteu-vos de persones vitamina, que estiguin alineades amb vosaltres i amb les vostres passions. Tot és qüestió d’actitud i de ganes i, per descomptat, de temps i, sobretot, de les persones que tinguis al costat, algú que cregui en tu i en el teu projecte, que pateixi amb tu i celebri els èxits, que somiï i cooperi amb tu, t’animi i et consoli, plori i rigui amb tu en cada fita assolida.

Per això, és tan important envoltar-te d’un bon equip. Ningú fa grans coses sol. Al llarg dels anys he tingut la sort de comptar amb persones meravelloses al meu costat. Cadascuna ha aportat una peça del trencaclosques que és avui la nostra

Organització. I sí, hem comès errors. I tant que sí! A vegades, decisions que semblaven genials han acabat sent un desastre. Però, sabeu què? És així com se n’aprèn. Els errors són part del camí i no hem de tenir por d’equivocar-nos. Com diuen, si no t’equivoques és que no estàs intentant prou coses noves. Una altra cosa que m’agradaria compartir amb vosaltres és la importància de la flexibilitat. Quan tens una idea al cap és fàcil aferrar-t’hi tant que no veus les alternatives. Hi ha hagut moments en què hem hagut de canviar els nostres plans, reduir projectes o, fins i tot, tancar-ne alguns. I és dolorós, sí, però és part del procés de creixement. Al final, el més important és no perdre de vista l’objectiu, el focus.

Avui, Cooperand compta amb el suport de Govern d’Andorra, empreses familiars solidàries, particulars anònims, universitats, escoles, padrins i madrines, voluntaris que s’han bolcat en aquests infants amb un amor infinit creant un impacte molt difícil de quantificar. Sobre el terreny, ja som un equip de 30 professionals que treballen dur i units per una causa comuna, que suen la samarreta de Cooperand perquè se senten part i la seva tasca els omple i dona sentit a les seves vides.

Vosaltres sou el futur. I crec fermament que si una cosa m’ha ensenyat aquesta experiència és que tot és possible. De debò, no deixeu mai que ningú us digui que no podeu aconseguir alguna cosa. Si teniu una idea, una passió, una causa que us mou, agafeu-la i feu-la vostra. No serà fàcil, ja us ho dic, però tampoc ha de ser perfecta. La perfecció no és assolible, però si la perseguim podem aconseguir l’excel·lència. Comenceu amb el que teniu. Feu passos petits i, sobretot, no tingueu por de fallar. Perquè en cada error, en cada dificultat, hi ha una lliçó. En qualsevol aventura nova que hagis d’arriscar i apostar, et trobaràs obstacles i frustracions, però també superacions i emocions indescriptibles. Aprens dels errors, més que dels èxits, i la vida és tan bona mestra que si no aprens la lliçó te la repeteix. L’èxit és anar de fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme, ja que no es tracta de si t’enderroquen, sinó de si t’aixeques. Aprens que l’actitud davant la vida és el més important i que amb molt poc es pot ser molt feliç. Sabeu quina diferència hi ha entre un optimista i un pessimista? Que ambdós moren igual, però viuen diferent, molt diferent! Així que, per acabar, només vull animar-vos a seguir el vostre camí amb una actitud positiva i lluitadora. A fer-ho amb el cor, amb perseverança i amb molta il·lusió. Emprendre no és només crear una empresa o una ONGD; és crear el teu destí, seguir la teva veu. I us prometo que, amb passió, treball i una mica de bogeria, podeu arribar més lluny del que mai us hauríeu imaginat. No deixeu mai de creure en vosaltres!